Sopar amb el meu fill petit és un plaer rar per a mi, últimament. El silenci plana pel damunt nostre. Ja no estem entrenats en explicar-nos coses.
- Mare, he d'aprendre a fer un sofregit, no suporto la salsa de tomàquet de pot.
- Bé, és fàcil: oli, ceba i all ben trinxats, un cop cuits el tomàquet, sal, una cullerada de sucre, foc fluix i tapar-ho perquè no esquitxi.
...
- Me'n vaig a viure fora de casa.
- Ah! -ara veig el perquè del sofregit- faràs bé, jo vaig marxar als 20 i tu ja en tens 23. Caldrà que t'espavilis a aprendre una pila de coses.
...
- Mare, em puc endur l'àvia?
- Ho sento, aquest punt no és negociable.
...
- Ho havia de provar.
- Ja
No pot ser que la conversa anés així, és completament hilarant! Ni les millors pel·lícules tenen un guió així.
ResponEliminaHaha!!! Perdó, perdó, aquest final m'ha fet riure molt :))
ResponEliminaNo és gaire creïble, però també m'has fet riure...
ResponEliminaCom és que la realitat nua sempre sembla tan increïble? A casa nostra solem ser d'allò més sintètics, sobretot en allò que és molt important. Un punt de distància irònica amb la realitat t'ajuda a estalviar-te unes quantes escenes neorealistes italianes que ens causarien una gran confusió i, perquè no dir-ho, un rubor difícilment suportable. ^^
ResponEliminaTambé em costa de creure el final però com que aquesta setmana vaig a Itàlia... se non è vero, è ben trovato
ResponEliminaMolt bo! Ara haureu de lluitar per la custòdia de l'àvia...
ResponEliminaPobre àvia... la volia posar en algun plat? ;-)
ResponEliminai custodia compartida?
ResponElimina:)