Les circumstàncies em duen a un lloc i en una situació poc usuals. De fet, la meva vida ha estat sempre plena d'aquestes situacions curioses que mai he acabat de comprendre bé, però que em prenc amb esportivitat. Podríem dir que el títol de la pel·lícula "què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" em quadra a la perfecció.
En aquest lloc estrany assisteixo en una reunió amb gent de la que en diuen important, o que s'ho pensa manta vegades (nota mental: no es pot ser tan iconoclasta Clídice). Es fan les presentacions: Honorable Tal, el senyor Qual, l'excel·lentíssima Etc ... la Clídice. Encaixades de mà, somriures cortesos, joc de cadires ... la cadira que queda buida és, justament, la del costat del personatge de més categoria. M'assec no sense un cert rubor, l'etiqueta em situava al final de la cua i la casualitat em posa al davant de tot.
No m'abelleix aquesta situació que no em permet observar les cares i les postures de tots els actuants però, hores d'ara, ja he après que quan ets al ball el que et toca és ballar. M'ho prenc amb filosofia i em prometo, il·lusa, que mantindré la boca tancada.
Truquen a la porta i obren. Tots girem el cap -costa una mica situar-se amb aquestes portes antigues tan altes-, l'estança desapareix per a tots perquè acaba d'entrar l'home més bell del món. No en tinc cap mena de dubte. Si bé no passaria per cap déu grec clàssic, potser sí que passaria per Hefestió, i infinitament més bell que Paolo Carlini. Alt, ros, amb trets indefinits entre l'adolescència i la maduresa, somriu i la màgia funciona, tot ell és somriure i tots nosaltres som somriure.
Noves presentacions, remogudes de cadires, finalment seu i s'apaga, sap quin és el seu paper i tots podem fixar l'atenció on pertoca. Detecto un punt d'orgull de l'amfitrió davant l'efecte que ha obrat el seu espòs en tots nosaltres. És un orgull ben dissimulat, imagino que hi està força acostumat. Igual que sap que, acte seguit de l'efecte al·lucinatori dels primers instants, els ànims s'asserenen i és ell, el cap pensant, el que centra tota l'atenció.
El posat de qui mana és senzill, atent i interessat en les paraules dels visitants. No només fa el paper que li toca, sinó que reclama la presència de subalterns, demana mapes, pren notes ... Tothom sembla haver oblidat Antinous, que resta hieràtic mirant qui comanda, prest a alguna senyal que desconec que l'activi de nou. L'observo ara, gairebé objecte inanimat i em pregunto qui pot estimar tanta bellesa.
A l'hora de dir-nos adéu l'últim que se'ns adreça és Alfred Douglas i això ens manté en aquest estat de benaurança i optimisme -sense massa base, la veritat- que ens ha menat des del principi de la trobada. Afortunat optimisme que permet que, malgrat tot, el nostre món continui girant.
Un cop en el món real, lluny de l'encís del personatge, penso en quina maledicció no deu ser posseir tanta bellesa, feta per a ser admirada, no estimada. I penso que potser, i només potser, qui estima un ésser així només pot estimar-se a sí mateix. El reflex de Narcís. Un dogal que no voldria pas per a mi.
SV?
ResponEliminaM'he quedat amb les ganes de contemplar aquest ésser, trobo que una bellesa així no hauria d'estar en mans privades, hauria de ser un servei públic...
ResponEliminaSí papà del nuvi, SV.
ResponEliminaGemma, gairebé hi arriba a servei públic. Si més no el diner que se li paga és públic.
Hahaha
ResponEliminaBona nit, Clidi!