Moderns

 

Ho he afirmat alguna altra vegada: anar a Capital City i no fer un recorregut en metro és perdre's l'ocasió d'observar retalls d'humanitat exercint el seu estereotip amb virtuosisme.

Al meu davant, un parell de nois, d'uns vint anys, conversen en anglès americà -altrament dit americanès-, però de la costa Est, ja que no masteguen gaire. L'un, baixet i fort -de ben segur que es fa un tip de fer exercici per equilibrar la seva autoestima, tan reduïda com la seva alçada-, és qui més xerra, amb entuasiasme, mentre consulta l'esmartfon contínuament. El cabell fosc i arrissat, el nas aguilenc, la pell clara, em fan pensar en un jueu americà.

L'altre noi, amb posat displicent, mentre prova d'emmirallar-se en la finestra del meu darrera sense aconseguir-ho -perquè la publicitat que han posat a la finestra del vagó li ho impedeix-, va responent al seu company amb frases curtes mentre juga amb les ulleres de sol, es fa i es desfà el monyo que duu, i canvia la bossa de lona d'una mà a l'altra. Alt i excessivament prim, més aviat rossenc, amanerat, qualsevol diria que és l'esquema d'un démi-lord mal trasplantat. La dentadura superior, prominent i mal endreçada, ens diu que no ve d'una casa on tinguessin assegurança dental.

I així, durant cinc minuts, he viscut dins d'una pel·lícula d'en Woody Allen.