 |
| La mare a Almacelles el 25 de setembre de 1958 |
M'encanten els vestits de llunes, blancs amb llunes blaves, vermells amb llunes blanques ...
...
La mare sempre ha apostat per vestir diferent, al seu gust, guiada per un instint cromàtic més enllà de les modes. Com es veia en els seus quadres, quan encara volia pintar, de pinzellades gruixudes, impertinents, descarades.
...
M'agrada la gent, tota, de tota mena i condició. Mai he considerat temps perdut el que he dedicat a escoltar les persones.
...
La mare era "la Montserrat" al barri. Era l'única casa on hi havia telèfon i cotxe, l'única casa on hi havia botiga que els fiava fins que l'home duia el sobre marró a casa, amb sort sense passar abans pel bar. A la mare encara li agrada la gent. Quin sentit té un humà a qui no agradi la humanitat, que no se senti humanitat? Algú s'imagina una formiga misantrop?
...
En la ciutat em deixo anar, sóc un ésser més d'aquella riuada que la recorre, incansablement. Sóc tribu.
...
La mare es nodreix de la ciutat, persones, llums, colors, sons ... el seu esperit s'alimenta del brogit. És tribu i en la ciutat se sent més tribu que mai. Mai s'ha trobat sola perquè mai ha temut adreçar-se a qualsevol.
...
A casa tots hi cabem, ningú no defineix l'espai que es forma amb totes les aportacions possibles.
...
La mare va saber crear un espai per tothom. Qui entra a casa, quan torna, sap que ho fa a casa seva. Ningú no fa nosa, i sempre hi ha cafè, i coca i truita de patates. Com a mínim.
...
Ens estem fent una bona imatge del teu arbre genealògic, però m'atreviria a dir que t'assembles més a ton pare.
ResponEliminaQuin post més encertat: prosa ferma, caràcter decidit i generós, observació exacta de l'entorn, bona distribució de la memòria.
ResponEliminaQuin vestit! m'encanta
ResponEliminaSi el noi d'ahir era un muntanyer guapíssim, la noia d'avui és preciosa. Quina bona parella!
ResponElimina