Achilipú

S'ha mort en Peret i aprofito per acompanyar la família en el sentiment. No acostumo a fer gaire homenatges, perquè morir-se sol ser normal, prefereixo valorar allò fet en vida que no pas donar valor a algú només pel fet d'haver-se mort, i en Peret es mereix l'homenatge d'allò que era, d'allò que va fer i d'allò que feia, encara ara.

No vivim per sempre, però els artistes poden pretendre que la seva obra els sobrevisqui. No dubto que Peret sobreviurà. I és que per a alguns, els que vam néixer als seixantes i que encara no sabíem ben bé que passava quan es va morir el dictador, en Peret formava part del nostre paisatge musical.

Molta gent li va fer fàstics durant uns anys perquè, per a ells, representava la poca profunditat intel·lectual del franquisme, i preferien la Nova Cançó, en Brassens o la Joan Baez. Jo no vaig saber res de tot això fins que vaig ser prou gran, era música de pares. I no faré com un company meu de classe que, anys a venir, i al meu davant, se la va passar presumint d'haver lluitat contra el franquisme en la seva jovenesa. Si teníem dotze anys quan es va morir Franco!

Al meu barri, creat amb l'allau immigratòria dels seixanta, la ràdio sonava a cada cuina i a cada cosidor. I el carro de l'Escobar, la jaca de l'Estrellita Castro i el borriquito del Peret sonaven, abans i després de caure les lágrimas en la arena.

Després vaig fer el salt als Sex Pistols. Però no renegaré mai de l'Achilipú (apú, apú, achiiiiliiii ...) de las Grecas, ni de la rumba d'en Peret.

Divertir-se no hauria d'estar mai prohibit, ni tan sols mirat pel damunt de l'espatlla. Em sap greu que t'hagis mort, em queies bé. I t'agraeixo les bones estones i les bones ballades. I l'alegria que donaves a totes les mestresses que estenien la roba dels marits manobres, guixaires, fusters, i dels seus fills que anaven a escoles on elles no havien arribat mai.