La força del costum

Caribaldi, el Malabarista, la Néta, el Domador i el Pallasso, artistes de circ i músics ensems, dos violoncels -el de Ferrara, el de Maggini, ara l'un, ara l'altre-,

Una joia
instrumental
Però naturalment
no es pot tocar sinó
en llocs asfaltats
Al nord dels Alps
el Saló
el violoncel de Ferrara
al sud dels Alps
el Maggini
o bé
abans de les cinc de la tarda
el Maggini
i després de les cinc de la tarda
el violoncel de Ferrara

Casals citat tothora, i el quintet La truita (de riu, no pas l'omelette) de Schubert. La colofònia, déus com cal pels arquets! -i per les sabatilles de bàsquet, o l'escalada, ben pensat-. I no és que a l'obra parlin d'esports, però, ja se sap, una cosa em duu a l'altra. I, al capdamunt de tot, les relacions de poder i submissió. Les misèries humanes.

CARIBALDI

Això sí

I no es cregui la hipocresia

del pallasso

Odia el contrabaix

A la meva néta tampoc no li agrada la viola

I confessis' vostè mateix

que només amb repugnància

toca el violí

Tot és repugnant

tot allò que passa

produeix repugnància

La vida l'existència

repugnants

La veritat és

el malabarista va cap a un quadre i el redreça

La veritat és

que no m'agrada el violoncel

Per a mi és un turment

però cal tocar-lo

i a vostè tampoc no li agrada el violí

No volem la vida

però cal viure-la

punteja el violoncel

Odiem el quintet de La Truita

però cal tocar-lo

Bernhard, Thomas. La força del costum. València, 1989. Ed. Tres i Quatre. Traducció de Feliu Formosa.

Catalogació: Bernhard és un clàssic, diuen que l'autor teatral més important del segle XX. No deixa de ser curiós com els més optimistes que conec li tenim aquesta adoració. En qualsevol cas, sempre em fascina.