Una màquina d'espavilar ocells de nit

Vaig empassar saliva. Els meus esforços televisius per modernitzar la imatge pública de la sardana i la cobla tenien els seus detractors, és clar.

No havia estat senzill: per una banda, havia calgut ignorar o sufocar les arrufades de nas de provincians cosmopolites, fàixon-victims, gregaris de la cultura de consum, alternatius d'aparador, interculturals de festival, espanyolistes disfressats de ciutadans del món, melòmans legítimament traumatitzats per tantes cobles desafinades i alguns intel·lectuals d'esquerres, una mica esnobs o sectaris, que detestaven el fet social de la sardana i la irrefutable veritat artística de la cobla perquè la consideraven patrimoni de la dreta folklòrica i possibilista; sense discutir-los la percepció, el cert és que amb quatre pinzellades de mediterraneïtat i mestissatge, una realització picada i un llenguatge desenfadat havíem encarrilat el tema. Els teníem calats i sabíem maquillar els continguts per vendre el producte. Potser era el millor que m'havia aportat el món de la sardana: combatre prejudicis amb el pressupost irrisori de la televisió marginal m'havia esmolat la imaginació. Per altra banda, però, calia generar idees per neutralitzar la imatge paitona que molts sardanistes s'havien guanyat a pols durant tants anys, i convence'ls de passada que la nostra proposta televisiva no constituïa cap traïció a les essències, o que cap tradició no perdura si no és a base de petites traïcions.

Eren les 2:29 de la matinada del 19 de gener de 2015 i, per variar, no podia dormir. Últimament, per l'insomni, llegeixo força, com ho demostra "La pila del 2015", encara que no us en parli de tots, que no cal. Aquest cop llegia l'entrada al The Daily Avalanche sobre aquest llibre i abans de les 3 de la matinada ja havia fet la comanda a l'Amazon. Coses de la modernitat. Demanar un llibre sobre sardanes, a part de redimir-me de la mania que sempre els he tingut, i que considero que només era alguna de les posses anteriorment descrites, i demanar-lo a l'Amazon per Internet, tenia un je ne sais quoi de rebel·lia. Perfectament absurda, no cal dir.

Lara, Jordi. Una màquina d'espavilar ocells de nit. Barcelona, 2011. Edicions de 1984

Catalogació: Feu el favor de llegir la ressenya de l'Allau, que sempre diu les coses millor que no pas jo. Bé, i que a mi també em fa mandra. He rigut, he après i he xalat. Ja està dit.