Forçant la pròrroga

Neva, i el món és una meravella. La bellesa del meu entorn em fa venir llàgrimes als ulls. Neva, i el telèfon em crida. Cap a casa, pel carrer nevat, mentre se m'estripen les entranyes. Neva, però l'ambulància no duu neu al capó. Només un acompanyant. La mare. Segueixo l'ambulància amb el cotxe. Ells passen,  jo he de fer cua. La neu ho té això, col·lapse. Faig la cua disciplinadament, mentre pare i mare desapareixen deixant l'estela de la sirena. Al meu voltant la neu, impassible. L'ermita al capdamunt del turó, cònic, amb la faldilla blanca, jaspiada de verd, gairebé negre. La neu ofega els colors. I jo m'ofego també. Les entranyes estripant-se, i el món, tan bell. I les llàgrimes pel dolç i per l'amarg, per tot.