El camí és llarg. Allà, lluny, els escocesos caminen amb les faldilles voleiant, com un grup de col•legiales massa altes, massa rosses, massa calbes i amb els panxells massa grossos. Un d'ells té varices prominents, espero que s'ho estigui tractant. Al meu davant unes coreanes talla xs. Ens passen dos nòrdics de dos metres. Al darrera ve una colla d'italians passejant el tòpic, xerren, criden i gesticulen. Això és el més a prop que he estat del bar d'Star Wars. Em sento Solo (sempre he volgut ser Solo, la de les ensaimades a les orelles em semblava massa figa-flor).
Després ens anem perdent, un suís que em parla del procés, un anglès, William, que no me'n parla, ni falta que em fa, un alemany, una parella holandesa en la seixantena, massa dones com jo que ens pensem que tenim vint anys menys, i dones com érem nosaltres vint anys enrera. L'àcid làctic em visita i comencen els penjaments i s'alenteix la caminada. Al taló dret una bombolla creix, madura i explota "en aquella alegria, xe" (no accentuo el xe per allò de què els que el diuen es barallen entre oberta o tancada, el meu avi la feia oberta).
Tot això provoca que arribi a Estella en un estat més que lamentable i m'entafori en el primer cau que em promet llit. El que porta l'alberg em canta les meravelles del pis inferior on hi ha la cuina i la sala comuna. Miro les escales i unes llàgrimes de desesperació em surten dels ulls. També m'explica com funcionen les habitacions a la sala superior. Torno a mirar les escales i ara ja no són llàgrimes, sóc Niagara Falls (bé, potser exagero una mica, amb el salt d'aigua de Vidrà ja faig). Aleshores veig com, lentament, una aura de llum i bondat va envoltant l'encarregat, conforme em canta les meravelles de la porta que hi ha al costat, habitació individual, bany propi, peu pla, tovalloles, llençols ... ara, a toro passat, no sé pas si li vaig veure una lira, o la vaig sentir, no ho sé pas.
Com què aquest apunt es endarrerit, us l'acabo avui
Em vaig arrossegar miserablement els dos metres i mig que em separaven del paradís, em vaig dutxar ... SOLA ... vaig anar al lavabo ... SOLA ... i vaig demanar una pizza de quatre formatges ... no, sola no, que vaig haver de caminar, en xancletes, el camí del Calvari, 300 metres a peu pla fins a la pizzeria. Vaig refer el Calvari que ara ja no ho semblava tant, fins a l'habitació, amb endolls a la tauleta de nit i wi-fi gratis, em vaig acotxar amb l'edredó i vaig estar veient pel·lícules absurdes fins que em va caure el cap de son.
L'Ulysses sempre pot esperar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
ràpid, que el món s'acaba!