Llum de dinamo

I arribes al vespre exhausta, buida, dessecada, com una pelleringa balba. L'energia l'has donada, te l'han demanada, te l'han presa i te n'adones que no has esmerçat ni un sol segon a tu mateixa, i ja no et queda ni una engruna de voluntat per seguir movent la dinamo. Penses que no vols, de cap manera, caure al llit i despertar-te demà per tornar a engegar i et calces de nou i corres, corres a la recerca d'oxigen, fugint de les persones. I et preguntes que t'ha dut fins aquí, si hi ha un compromís suficient per veure passar rabents els dies i notar que no n'hi ha hagut gens per a tu. I enmig del bosc topes amb un home jove, amb un carro vell dels d'anar a plaça, recollint llenya, seriós, metòdic, obcecat, terriblement pobre, dignament pobre. I automàticament renoves el compromís, les cames volen i la llumeta torna a renéixer. Potser no tant potent, potser no gaire brillant, però m'empelto de la imatge de tossuderia infinita de l'home, un dia més.