Tercer sense ascensor

1

Era dimarts i ja en tenia un tip de la feina. El divendres es veia lluny, molt lluny, i la Noemí no tenia gaire clar en quin estat arribaria al cap de setmana. Asseguda al davant de la pantalla de l’ordinador, amb piles de fulls a banda i banda, mirava amb rancúnia la porta del despatx del seu cap, imaginant que algun fet extraordinari la salvés d’haver de suportar ni un minut més la tirania de l’haver de treballar per calés.

Com què no venia cap àngel exterminador, malgrat que la finestra que donava al carrer estava oberta, va decidir, resignadament, ficar-se de cap a la feina. Havia d’anar seguint les instruccions manuscrites que el senyor Calsina havia deixat dins de cada expedient. Era advocat i duia casos penals, pel que no resultava gaire agradable anar obrint expedients i haver de llegir declaracions, veure atestats i fotografies a quina més repugnant. El primer expedient que va prendre, Ramon P.J., assassinat, robatori, extorsió, quina meravella!

2

Va anar al guardarropia de la discoteca a buscar la jaqueta per poder sortir a fumar a la terrassa. Als vespres ja refrescava i només per això la Noemí s’estava plantejant deixar de fumar. Fora només hi havia un home, era d’hora i es van saludar amb un gest amb el cap. Ella, però, no es va allunyar gaire, ja l’havia vist a dins i tenia la intenció de travar-hi conversa.

- Tens foc? – la noia duia la cigarreta prop dels llavis mentre s’adreçava al tipus.

- I tant! – respongué l’home que, mentre cercava l’encenedor la repassava de cap a peus.

La Noemí fou conscient d’aquesta inspecció, i veié una guspira d’aprovació en els ulls d’aquell home que tampoc no estava gens malament. Exhalà el fum de la primera pipada amb satisfacció.

- Em dic Noemí.

- Jo Ramon.

3

La pila de la taula del despatx no baixava mai, realimentada per nous expedients que el senyor Calsina no parava d’encolomar-li. Si fos per la feina rai, el problema era el mal humor constant, els crits, les humiliacions repetides. Aquell podrit era un maltractador que mereixia més la presó que no pas els seus clients.

Va sonar l’intèrfon i premé el botó que tenia al damunt de la taula. Era el timbre de la porta del carrer.

- Si?

- El despatx del senyor Calsina?

- Sí, ja l’obro.

L’escala estava tan silenciosa que se sentí la porta de baix, malgrat que estaven en un tercer sense ascensor, i unes passes que pujaven. La porta s’obrí i la Noemí somrigué al client mentre prenia el telèfon per avisar el senyor Calsina que la visita que esperava ja havia arribat.

- El senyor Calsina el rebrà ara mateix senyor P.J.

- Gràcies Noemí.

La porta del despatx s’obrí i en Calsina s’adreçà directament al seu client:

- Passa, passa Ramon!

La Noemí s’aixecà de la cadira i aprofità que el seu cap encara no havia entrat al despatx.

- Senyor Calsina, li sembla bé que vagi ara a correus?

- Fes, fes Noemí, però no triguis gaire, que ja ens coneixem.

La Noemí va fer que si amb el cap, dòcilment. Prengué la carpeta i sortí del pis. Comprovà a l’ull de l’escala que no pujava ni baixava ningú i baixà decidida, amb una certa alegria, potser perquè per una estona no estaria al despatx. Anà a correus amb parsimònia i, mentre tornava pogué veure la silueta d’un home que sortia de l’edifici i encenia una cigarreta. De lluny li semblà en Ramon P.J., però no ho podia assegurar, l’home desaparegué caminant amb calma.

Enfilà escales amunt, sense apressar-se per no perdre l’alè, se sentia una ràdio en algun dels pisos i feia olor de cera de mobles i verdura bullida. Al replà, la porta del despatx estava entreoberta, l’obrí del tot i demanà en un to un pèl massa alt:

- Senyor Calsina?

S’adreçà al despatx del senyor Calsina i repetí la demanda.

- Senyor Calsina?

En Calsina jeia al damunt de la seva taula amb els ulls esbatanats. Els expedients xops de la sang que encara s’escolava per un tall repugnant de la seva gola i degotava fins la catifa ratada. La Noemí s’aclarí la gola i feu un crit esfereïdor. Sortí corrents a  l’escala demanant socors. Ningú aparegué als replans, només notà que la ràdio ja no s’escoltava.

Baixà corrents al carrer i corregué a la placeta on sempre hi havia un policia municipal. El prengué del braç, cridant amb incoherència i el feu pujar al pis. Aleshores tot va començar a funcionar segons unes normes que no controlava, el policia feu una trucada i la feu seure en una cadira en un racó del despatx, d’on no es pogués veure el cadàver. Quan van venir els policies d’homicidis, el mateix municipal va baixar al bar de sota per dur-li una til·la ben calenta.

La Noemí es mantenia en el seu racó, somicant calladament. Es va prendre la til·la obedient. Després la van pujar en un cotxe de la policia fins una comissaria on li van prendre declaració. Un cop fets els tràmits li van dir que l’acompanyarien a casa. Es va deixar dur. Un cop a casa, es va dutxar, tranquil·lament. Es posà roba còmoda i començà a fer el sopar per a dos. Sonà el timbre.

- Sí?

- Sóc en Ramon.

- Ja t’obro.