Anar tirant

 

Tant li fot CXLIV

Últimament tendeixo a creure que això meu pot ben ser catalogat de comunisme tranquil. Havent llegit tanta història tinc poca tirada a l'èpica i a la teatralitat dels que es tenen per més importants del que són. 

Poder distingir allò que m'agradaria d'allò que existeix, allò que és possible, allò pel qual puc, i vull, lluitar i allò que, honestament puc fer més o menys bé.

Vaja, que a mi doneu-me muntanyes, un pa de figues i un glop d'aigua que ja faig el fet.

Tant li fot CXLIII

Mapa de Cresques a Google

M'agraden els mapes, reals o imaginaris, exactes o aproximats. Abans de moure'm m'agrada estudiar el camí i el destí dibuixat en unes línies sobre paper.

Perquè sóc utòpica em cal ser pragmàtica.

Tant li fot CXLII

No necessito creure'm superior per deixar de sentir-me inferior.

Avui, Diada Nacional, és d'aquells dies que porto regular. En aquest nostre país ser independentista i no ser nacionalista és portar, sempre, una pedra a la sabata. Però també està bé sentir-se incòmoda, sempre. Per si de cas. Bona Diada.

El capital en la era del Antropoceno de Kohei Saito

 

"¿Estás tomando alguna medida contra el calentamiento global? ¿Has comprado bolsas ecológicas para reducir el uso de las de plástico? ¿Llevas siempre una cantimplora para evitar comprar bebidas en envases PET? ¿Has cambiado tu viejo coche por uno híbrido?

Te lo diré claramente: solo con esa clase de conductas bienintencionadas no llegarás a nada; es más, podrían ser hasta contraproducentes.

¿Por qué? Porque creyèndonos que estamos adoptando medidas contra el cambio climático, no daremos el paso definitiva para actuar con mucha más audacia, que es lo que realmente se necesita. A través de ciertas "conductas de consumo", que funcionan como "indulgencias", que nos ahorran los remordimientos de conciencia y nos permiten vivir tranquilos dando la espalda a los problemas reales, caemos fácilmente en la trampa del ecoblanqueo (greenwashing) que practican los dueños del capital."

Kohei Saito. El capital en la era del Antropoceno. Barcelona, 2022. Ed. Sinequanon.

Parlem de Karl Marx? Parlem-ne seriosament? I com Karl Marx pot ser la solució al problema del canvi climàtic? Però, quin Karl Marx? El d'El capital? El que va servir d'excusa per allò que va passar a l'altra banda del teló d'acer? O parlem d'un Karl Marx madur, més llegit, més despert, més conscient. 

Catalogació: un filòsof japonès ens explica el comunisme marxista, que no el leninista. I això sempre resulta interessant, més si ha estat una economista qui me l'ha recomanat.

Oylem Goylem. Il mondo è scemo" de Moni Ovadia

 

"Sono Simcha Rabinowicz, venditore d'ombre.

A chi vendo le mie ombre?

A gente che la persa.

Un'omra si perde per troppa luce, per troppa oscurità ...

Per troppo vizio o troppa virtú.

Va da sé che la maggior parte dei miei clienti appartiene alla categoria dei viziosi: per questo sono piú interesanti.·

Ovadia, Moni. Oylem Goylem. Il mondo è scemo. Torino, 2005. Giulio Einaudi editore

Il mondo è scemo, el món és estúpid. No havia llegit encara res en italià, sempre hem tingut bones traduccions per aquí, però aquesta peça, vídeo de l'espectacle teatral i musical, amb la seva transcripció en llibre m'hi ha obligat. Entre una cosa i l'altra gairebé no m'ha calgut diccionari, excepte els trossos en Ídix, o yiddish, de les cançons que aquí si que no n'he caçat ninguna, però ves què hi farem! 

El particular sentit de l'humor d'un poble que ha viscut la Diàspora, la Shoà (Holocaust), el racisme i la consciència constant de la diferència, és una mica el fil conductor d'aquest espectacle amable i una mica tòpic per la posta en escena, -és allò que tenim tots a l'imaginari de jueus al gueto-, que et commou i t'instal·la en la tristesa, perquè la roda sempre gira.

Catalogació: interessant, pel personatge de Moni Ovadia, un referent cultural italià de primer ordre del que en diu la Viquipèdia:

"S'identifica com a jueu i agnòstic. La seva primera visita a Israel va tenir lloc l'any 1966. El seu tocat característic no és una kipá . La seva distintiva gorra de llana té semblances estretes amb les que porten els marroquins, una semblança que sovint ha fet que els àrabs al carrer el saludin com un d'ells. Té, diu, una mica del factor de comoditat de la manta d'en Linus . El 2013, va trencar amb la Comunitat Jueva de Milà, a la qual es va unir per respecte als seus pares, després de queixar-se que s'havia convertit en una oficina de propaganda per a Israel, i en protesta pel que ell va anomenar intents d'"israelianitzar" el judaisme. Ovadia és molt crític amb Israel i amb els dobles estàndards utilitzats pels Estats Units per sancionar les violacions dels drets humans en altres llocs, però mai contra Israel."

I sí, com bé diu el títol: Il mondo è scemo, el món és estúpid.

Tant li fot CXLI

No hauria de ser tant difícil comprendre que, en això de la crisi climàtica, del que es tracta és de deixar de ser paràsits i tornar a ser simbionts.

Silenci, perill!

 

Bip-bip-bip-bip-bip-bip …

La Rosa Maria allargà la mà cap a la tauleta de nit palpant a veure si encertava el despertador. Malgrat que el gest era l'habitual, avui el bip-bip li estava provocant un bolet atòmic a les neurones.

Clarament s'havia passat amb el tequila la nit anterior. Solia passar-li quan s'avorria en una festa i aquesta d'ahir, el comiat de soltera de la Laureta en un karaoke, superava tots els estàndards de l'avorriment, pel que en caure-li al davant l'ampolla de José Cuervo, esmerçà tots els seus esforços en què l'elixir no es mogués d'aquella àrea.

Bip-bip-bip-bip-bip-bip ...

Aconseguí pitjar el botó i, sense solució de continuïtat va córrer al lavabo, tot entrebancant-se amb el llençol, segura de no poder controlar l'onada de vòmit. Després de treure el fetge per la boca, asseguda a terra, abraçada al vàter i amb el llençol entortolligat en una cama, tancà el ulls uns instants, respirant feblement, esperant que no es repetís la basca que, com era d'esperar, va tornar i la va obligar a tornar a abocar-se a la tassa traient fel amargant i baves. Cinc minuts després, ja una mica menys desesperada, va començar la tasca d'endreçar el desastre, provar de beure aigua sense morir, dutxar-se i donar-se una aparença més o menys civilitzada.

Malgrat l'excepcionalitat i amb unes ulleres de sol, aconseguí sortir al carrer amb un aspecte acceptable per anar a la feina. El somriure postís que sempre l'acompanyava era un automatisme excel·lent per passar desapercebuda amb la veïna, el fruiter, la fornera i algunes mares i àvies d'alumnes de la classe. Tothom coincidia en què aquella “senyoreta” de l'escola bressol Escarabat Bumbum era una noia bonica i afable que els transportava a un món perfecte de foams publicitaris creats per vendre pisos, amb arbres, passejos, parelles amb nens i avis amb gossets simpàtics, d'altres, els més joves, en saludar-la es veien transportat a algun anunci hipster de cervesa, de colors mostassa i turquesa, músics de carrer feliços tocant ukeleles i xilofons, sol ponent que afegeix reflexos i vida al barri sense problemes de càries, atenent els metres quadrats de dents sense cap màcula.

Per dins, la Rosa Maria se sentia com un viver de cucs que havia vist una vegada en una botiga d'estris de pesca a Montgat. Seguia somrient d'esma i maleint els ossos de qui va pensar que fer un comiat de soltera en dijous era una bona idea.

Va fer via fins a la porta de l'escola. A la façana, un escarabat rinoceront, somrient amb una boca del tot inversemblant i uns ulls amb pestanyes, la mirava. L'havien pintat d'aquella manera que, fossis on fossis, el coi de bèstia inventada et mirava amb un suposat somriure simpàtic infantil que, a la Rosa Maria li causava terror.

Algunes mares, pocs pares i més àvies i avis la saludaven en deixar les criatures, ella passà cap a dins, acaronant els caparrons d'alguns dels alumnes en un gest d'afecte totalment automàtic. Una nena, amb una veu especialment aguda, li ensenyava alguna cosa mentre li explicava ves a saber què. Ella assentí somrient, amb un gest de comprensió i unes paraules “oh!”, “sí?”, “què bé!” que la treien del compromís i seguí endins. L'àvia de la nena li deia: “veus com t'estima la senyoreta? Au, va, fes bondat i entra cap a classe.”

A la sala de mestres deixà la bossa penjada a la cadira i es posà la bata. La resta de companyes, encara eren tot dones, ja estaven rebent les criatures de dos i tres anys a la porta. La Rosa Maria es va dirigir a la classe de les marietes per anar posant ordre als infants que anaven arribant. “Pengeu la bossa de l'esmorzar!”, “poseu-vos la bata!”, “vine, Berta, que t'ajudo a cordar-te”, “Pol, què tens pipí?, espera't Berta, que acompanyo el Pol a fer pipí.” El matí ja havia començat i ella, amb el pilot automàtic, va anar fent les tasques de cada dia, malgrat la nàusea i el mal a les temples.

L'hora del pati! Visca! El crit l'havia fet el seu cervell malaurat. Van acompanyar les nenes i els nens cap a fora el pati de sorra, era important que els infants sabessin que, sota les tones i quilòmetres d'asfalt existia una cosa que es deia sorra, encara que els pares es queixessin que els arribaven els fills arrebossats i que havien de rentar massa. Pales, galledes, una de les companyes feia guàrdia al costat del tobogan en forma d'escarabat, per ajudar a baixar les criatures que el feien servir.

Nens i nenes s'havien anat agrupant segons les seves preferències, d'altres vagarejaven sols, sempre sota l'atenta vigilància de les auxiliars que jugaven amb ells a la rotllana, a pilota, mocaven ara a l'un, miraven atentament el cop d'una altra ... La Rosa Maria va seure una estona al graó que duia a la classe, al seu costat dues nenes pintaven amb llapis de colors de ceres dures damunt uns papers, una mica més enllà tres xicotets, en Marc, en Jordi i en Pau, seien a la gatzoneta empaitant alguna bestiola mentre, al seu costat, els bessons Ona i Lluc feien un pastís de terra amb aigua d'una cantimplora que havien dut.

El sol l'escalfava lleument, tot anava com cal i es va abaltir uns minuts, irremeiablement.

L'Ona i el Lluc van cridar el Marc, en Jordi i en Pau:

• Veniu, que juguem a fer panellets!

En Marc, en Jordi i en Pau hi van anar, duien un Oryctes nasicornis agafat pels èlitres i el van afegir a la “massa” de terra i aigua. La fi de l'escarabat va ser ràpida, segons el còmput humà, no sabem si ho va ser segons el còmput coleòpter. Els van sortir uns quants panellets amb trossets d'escarabat. L'Ona i en Lluc i el Marc van agafar-ne uns quants per ensenyar-los a la senyoreta Rosa Maria mentre en Jordi i en Pau havien trobat el joc de fuster i els acompanyaven l'un amb el martell i l'altre amb la maça. La Maria i la Lisbet, que havien deixat de pintar, s'estaven mirant la Rosa Maria que dormia amb el cap enrere i la boca badada.

Les set criatures envoltaven la Rosa Maria, en silenci, la Lisbet va prendre un dels llapis i li va ficar en un dels forats del nas, en Pau, que era el més gros i forçut de la classe, va creure que era necessari fer-lo entrar amb un cop de la maça del joc de fusta. Alhora l'Ona i el Lluc havien trobat pertinent fer-li tastar un panellet de terra i escarabat pel que n'hi van ficar un parell a la boca. Tot això, en un interval de no més de quatre segons. La Rosa Maria va notar un cop punyent al front, va voler aixecar-se però alguna cosa l'impedia de respirar, tossint, sense veure-hi, es va aixecar, ensopegà i es desplomà damunt el cantell del graó.

Les criatures, després d'un moment d'estupefacció, van començar a plorar i cridar. Les altres auxiliars van córrer a veure què havia passat. La Rosa Maria, amb un llapis de cera de color turquesa en un dels badius del nas, terra a la boca i un èlitre que li sortia com una petita ploma, va fer un parell de ruflets, va bellugar braços i cames espasmòdicament i es va quedar quieta, molt quieta. Corredisses, ambulància, policies, jutges, pares, mares, avis, mainaderes, psicòlegs, periodistes ... Van ser notícia al TN Comarques i breu al TN Migdia, la direcció del centre havia demanat que no se'n fes gaire ressò, per “respecte a les famílies” o l'equivalent a “encara em tancaran el negoci.”

Quanta terra necessita una persona d'en Lev Tolstoi

 

"La germana gran va arribar al poble procedent de la ciutat per fer una visita a la germana petita. La gran estava casada amb un comerciant de la ciutat, i la petita amb un mugic del poble. Les germanes xerraven mentre prenien el te. La gran va començar a fanfarronejar cantant les excel·lències de la vida a la ciutat: quina casa més confortable i polida que tenia, que guapos que feia anar els seus nens, quines menges i begudes que tenien a taula, quin plaer passejar en carruatge o a peu i anar al teatre."

Tolstoi, Lev. Quanta terra necessita una persona. Selecció i traducció de Marta Nin. Barcelona, 2022. Comanegra.

Si sabeu la resposta a aquesta pregunta, ja teniu la clau de l'existència.

Catalogació: recull de contes del sempre imprescindible Lev Tolstoi.

L'amo de l'univers

La butaca era prou confortable per jeure mig estirat amb les cames eixarrancades. Des de dalt veia el seu cos, obès i pelut, nu i exposat. El barnús havia quedat sota d'ell i només se'n veien les mànigues.

Feu un glop de la copa de conyac que escalfava amb la mà dreta. Als seus peus, agenollada, la cambrera amb el seu penis a la boca intentava provocar-li l'orgasme el més ràpid possible. En realitat no era una cambrera, era una puta vestida de cambrera, com ho havia demanat. La noia massa jove per ser experta començava a fer ois.

Se sentí una mica ofès, només una mica. Ell mateix reconeixia que cap dona que no fos prostituïda es posaria aquell membre tou i pelut a la boca. Tanmateix, el seu orgull de mascle, el seu orgull de membre de l'elit dels que dirigien el destí de milions de persones a Europa, l'obligà a escridassar-la.

• Tu, meuca! - rugí mentre avançava el cap i projectava la mandíbula, igual que en les negociacions més dures amb els PIGS-, posa-hi més entusiasme, puta!

La prostituta, que probablement tenia l'edat justa per no estar cometent un delicte i que amb l'ensurt havia caigut de cul, reprengué la posició de genollons davant la tossa d'aquell animal. Es tornà a posar el membre a la boca i començà, de nou, el vaivé per aconseguir quelcom semblant a una erecció. Una companya li havia aconsellat posar el dit al cul del client: “així no poden evitar escorre's”, però ella s'havia fet una manicura preciosa, amb unes ungles llarguíssimes i estava clar que aquesta opció ja no la podia contemplar. El penis, pelut i flàccid, dins la seva boca començava a regirar-li l'estómac. Sense voler li va venir al cap la imatge d'uns àcars en la base dels pèls que havia vist en un reportatge a la TV i notà l'arcada que pujava. La va provar de controlar.

L'amo de l'univers, mentre aquella meuca esquifida provava de fer-li una mamada mitjanament decent, mirà cap a una de les finestres de la suite que ocupava a càrrec del contribuent. Algú de la neteja havia deixat una finestra entreoberta i l'aire, carregat de pluja, havia obert el batent. Començava a tronar i això el va distreure. Va fer un gruny d'enuig, ningú no feia res bé en aquest país.

Instintivament va fer el gest d'aixecar-se per tancar la finestra al mateix moment que un llamp i un tro somovien l'edifici. El gest, que agafà la puta per sorpresa provocà que li mossegués la polla, ell feu un crit, la basca que li pujava per l'esòfag a la prostituta la va fer vomitar els musclos amb patates del dinar al pubis del client.

La noia, mig marejada, amb prou feines s'hi veia, estossegant, amb les fosses nassals plenes de vòmit, la gorja de pèls del client, provant de marxar a les palpentes d'aquella habitació mentre el tipus, udolant de fàstic i ràbia, li ventava guitzes on la podia encertar.

Entretant es va sentir un “trrrrr” d'uns èlitres bategant. La Leptinotarsa decemlineata aliena al sidral que s'havia muntat en aquell espai on havia anat a parar amb un cop de vent de la tempesta, es trobà encabit en un lloc, humit i càlid, que es tancà al seu voltant provocant-li la mort.

L'amo de l'univers boquejà, alguna cosa s'havia posat a la seva tràquea, mogué els braços aletejant com un enorme i ridícul ocell. La cara, i els ulls esbatanats, caigut a la butaca amb les cames eixarrancades, talment com a l'inici. Aquesta va ser la imatge que el cos de policia més discret del país, atenent la personalitat del cadàver, va perpetrar en les fotografies de l'expedient de mort accidental.