Tant li fot LXXV

Imagino que, com què no sóc diferent de ningú, això explica el fet que em passo el dia enyorant l'aigua inexistent del mig got buit, i passo temps tement perdre'n el mig ple, sense gaudir-ne veritablement.

Topología de la violencia de Byung-Chul Han

d'aquí

"La positivación de la política hace que los partidos políticos o las ideologías pierdan cada vez más importancia. El vacío político se llena con el espectáculo de la escenificación mediática. Los políticos también se dirigen al espacio despolitizado del espectáculo. Y no están en juego sus acciones política, sino que es su persona la que se convierte en objeto de la escenificación mediática.

...

La democracia contemporánea está "íntegramente fundada sobre la gloria, es decir, sobre la eficacia de la aclamación, multiplicada y diseminada por los media más allá de todo lo imaginable (Agamben)

...

El poder y la gloria hace mucho que abandonaron el terreno de la política y se recluyeron en el espacio interior del capital. La publicidad se presenta como la versión capitalista del canto de alabanza litúrgico. Las estrellas, que glorifican los nuevos productos, son los ángeles de hoy en día. Los cantos de alabanza capitalistas dan la gloria. Son la cara bonita de la dominación, que solo sirve al capital. La aclamación, a la que tributa el dominio del capital, se llama consumo."

Byung-Chul Han. Topología de la violencia. Barcelona, 2016. Herder

Catalogació: un bon llibre per llegir aquests dies, immersos com estem en el vòmit incontrolable d'informació, del signe que es vulgui, a les xarxes, de la qual participem, talment una litúrgia.

Tant li fot LXXIV

Sempre he volgut estar a casa.

Mai he volgut estar a casa per força.

...

Res, que fa dies que la meva vida s'ha desproveït d'èpica i no ho porto gaire bé.

Allò que va passar a Cardós d'en Ramon Solsona

d'aquí

Solsona, Ramon. Allò que va passar a Cardós. Barcelona, 2016. Proa.

Qualsevol cosa que es publiqui de la Vall Cardós (Pallars Sobirà) acaba a casa perquè, entre altres motius, a casa ens vam fer adoptius de la vall des que el pare voltava als quinze anys amb una motxilla de lona, espardenyes, i una manta de piteu, quan servidora no existia ni tan sols en idea.

Els millors records de la meva infantesa i de la infantesa dels meus fills els puc ubicar a Cardós, a Ribera, per ser més exactes i, últimament, abans de la mort del pare, d'una estada de tota la família a Tavascan, per la celebració dels cinquanta anys de casats dels pares.

Aquesta novel·la, en format "Sense ficció", que ens presenta en Ramon Solsona, és el cas d'unes morts que van passar al 1965, en un moment de gran ebullició de la vall, de totes les valls pirinenques, en fer-se els túnels als llacs i les centrals hidroelèctriques. A la trama dels morts -i dels que els vetllaren- s'hi afegeix un recorregut per la vida que va ser. Recomanable per a pallaresos reals i adoptats, i per a qualsevol que vulgui saber el que va costar que arribés el llum elèctric a l'interruptor de casa.

Les petjades de l'home invisible de Manel Alonso i Català

d'aquí

"No pensen vostés que aquest és el meu primer dietari. A diferència de quan vaig començar a fer articles d'opinió, tinc una experiència prèvia com a dietarista. He publicat tres quaderns en una petita editorial d'una associació cultural que recullen les meues inquietuds durant l'estiu de 1987, els primers noranta i el 2001. tres dècades diferents per a una mirada que continua sent ingènua i innocent en el bon sentit de la paraula. Ara m'abellix mirar-me de nou en l'espill i desxifrar el mapa que el pas del temps m'ha dibuixat en el rostre."

Alonso i Català, Manel. Les petjades de l'home invisible.  Valls, 2017.Quòrum Llibres

Vaig tenir la fortuna de coincidir amb Manel Alonso a Vallderoures, ara ja fa uns anys, i la impressió fou la d'un home tranquil, humil i tranquil. Llegint aquest seu últim dietari ho puc confirmar: un home tranquil a qui la processó va per dins, sense cap mena de dubte.

El País Valencià, el nostre país germà, té la fortuna d'autors com aquest que, discretament, treballen per la seva cultura, per la nostra cultura, per la dels valencians i la dels valencians del nord. Una bona lectura, sense cap mena de dubte.

Postguerra de Tony Judt

d'aquí

... todavía en 1990, casi dos de cada cinco austriacos pensaba que su país había sido víctima y no cómplice de Hitler, y el 43 por ciento creía que el nazismo "había tenido cosas buenas y malas"- no hacía sino confimar sus prejuícios y los ajenos.

Judt. Tony. Postguerra. Barcelona, 2015. dgt. Penguin Random House.

En un conocido chiste de la era soviética, un oyente llama a Radio Armenia para hacer una pregunta: "¿Es posible predecir el futuro?" Respuesta: "Sí, no hay problema. Sabemos exactamente cómo será el futuro. Nuestro problema es el pasado: que siempre está cambiando.

Què va passar, de debò, en el període entreguerres mundials? I després fins avui? És cert tot el que en sabem, tot el que en pensem? Sabem quants milions de morts, refugiats i desplaçats va comportar la Segona Guerra Mundial?

El passat és qualsevol cosa menys una foto fixa, per això m'agrada la Història. Hi ha dos tòpics en aquest nostre món que he comprovat que són absolutament falsos: la Història és sempre la mateixa i la Comptabilitat és avorrida. Només cal fer una ullada a la premsa per veure com de creativa pot arribar a ser la comptabilitat i, sense cap mena de dubte, llegir llibres com aquest de Tony Judt, et pot fer veure com de canviant pot ser la Història, depenent de qui te l'escriu.

1216 pàgines que podem trobar en .pdf a Internet, o en e-book bé de preu. Una opció prou bona, i tampoc tan cara, és tenir-lo en paper. És d'aquells llibres que cal llegir amb calma i anar-lo consultant. Per això, el seu format "totxarro" és perfecte.

Yut doi jung si de Wong Kar Wai

Yut doi jung si (The Grandmaster). Hong Kong, 2013. 130 minuts. Direcció i guió: Wong Kar Wai. Amb Tony Leung i Zhang Ziyi.

Hores d'ara tothom sap que em vendria l'ànima al diable per recular uns anys i treballar per aconseguir formar part de l'equip de Wong Kar Wai, ni que fos en règim d'esclavatge, m'és indiferent, perquè participar de l'obra d'un director tan preciosista i rigorós com aquest seria la felicitat absoluta.

En aquesta pel·lícula ens podríem quedar en les art marcials, però no, en què està basada en la història del primer mestre del gran Bruce Lee, però no, perquè en el fons, com en moltes pel·lícules de Wong Kar Wai, allò que es va perdre, sobretot en el període de la primeria del segle XX a la Xina, amb la invasió japonesa, l'accés a la modernitat, el colonialisme occidental, ho plasma mitjançant un treball de fotografia i producció impressionants. L'evocació es fa completa amb el treball absolutament professional dels actors -la Zhang Ziyi està preciosa i madura-, res no ens fa pensar en segons quines pel·lícules "de xinus" i les seves absurditats. Fins i tot el mico ho fa bé!

A aquest autor se li retreu la dificultat de les seves històries, que no les sap acabar d'explicar ben bé. Potser aquesta pel·lícula mereixia editar-se amb més minuts, triar, en cinema, sempre és escapçar i apostar per un format que defineixi el camí de l'obra. Bé, potser sí, no nego que per a algú que no estigui acostumat al cinema històric oriental, potser se li escapen matisos del seu llenguatge visual. Però ja se sap, ningú no és perfecte!

Mans

riá riá pitá pam pam riá ria pitá pam pam feia la senyoreta Pena amb les castanyoles i els meus dits gruixuts, herència d'àvia materna i pare a l'hora, provaven d'imitar-la riá riá pitá pam pam riá riá pitá pam pam Vilardosa no lo haces bien, así no, ves? que estrany hagués estat que hagués fet bé alguna cosa a l'escola! Vilardosa estate quieta! Vilardosa siéntate bien! Vilardosa otra vez no te aprendiste la lección de memoria? volia tocar les castanyoles no saber-me los ríos de España, m'interessava poc Cuenca, que, de ben segur, deu ser magnífica, però mai tant com el riá riá pitá pam pam riá riá pitá pam pam, i després las cuentas inacabables, aquelles divisiones plenes de números que les dues nenes un any més grans que jo em copiaven i després m'escridassaven si m'equivocava, perquè elles també s'havien equivocat per culpa meva, que només tenia el cap al riá pitá riá pam pam i en provar de moure les mans amb aquella elegància, las tienes demasiado grandes, ves a fulanita? tiene las manos finas y delgadas, con los dedos de pianista, tu las tienes gordas i em mirava les mans, i el cordill de les castanyoles m'ofegaven el dit gros, al final, com tot, ho vaig deixar córrer, vaig provar de pinçar les cordes de la guitarra, però ja no hi havia la il·lusió del riá pitá riá pam pam i me les vaig cremar amb oli bullent i van semblar de vella i massa grosses, és clar, però davant de la catedral algú venia castanyoles de plàstic vermell i me'n van venir moltes ganes però em va fer vergonya, però ves que algun dia no acabi provant-ho, d'amagat és clar pam pam

Peus

Slap, slap, slap, slap són les meves xancletes slap, slap, slap, slap escolto el seu so, rere meu, gairebé amb efecte Doppler slap, slap, slap, slap els peus caminen contents amb xancletes perquè fan soroll, com caminaven contents amb les sabates de taló de la mare cloc, cloc, cloc, cloc, que també quedava enrere, perquè els peus petits s'acomodaven ben bé a la punta clec, clec, clec, clec feien les sabatetes de xarol dins l'església d'Almacelles i la volta retornava l'eco clec, clec, clec, clec el cloc cloc cloc de les botes vaqueres era una mica més fosc i amb ròssec, com el cloc cloc cloc arrossegat dels esclops de fusta, perquè ambdues sempre s'havien d'arrossegar una mica, sempre m'he delit pel catacloc, cloc, cloc que podria fer amb unes sabates de balladora flamenca, per això sempre me les he mirades embadalida a l'aparador aquell prop de la Rambla a Barcelona, de ben petita que n'he volgut unes, vermelles, amb llunes blanques, per poder tamborinar amunt i avall, sense parar slap, slap, slap, slap segueixo pel carrer, gairebé feliç amb el so de les xancletes, gairebé sòlid, al meu darrera slap slap slap slap

Cap

El vent s’endú les fulles d’una revolada. Ho sé perquè n'escolto el so fregant el terra. Al costat de la meva orella dreta una fulla passa com una carícia i se’n va enllà. Sento el brunzit dels insectes que m’envolten, fins i tot el trompeteig irritant dels mosquits. Encara no tinc els ulls oberts. Allargo una mica més aquest estat de benaurança. No hi ha dolor, no hi ha futur, no hi ha esperança, no hi ha por. Una altra ràfega de vent refresca la meva cara i una mosca se’m posa damunt del nas. La temptació és, doncs, d’espantar-la, tanmateix encara no obro els ulls moc imperceptiblement el nas i la mosca marxa. L'aire calent ha estat substituït per una brisa fresca i reparadora. Obro els ulls, només una escletxa. Al meu damunt, les branques d'un pi carregat de pinyes. Els arbres, quan els mires de sota estant, semblen una selva atapeïda, cada branca pot semblar un arbre diferent, fractalment. La llum del sol ponent, la brisa, l'arbre que es balanceja lleugerament. Somric. Gaudeixo d'allò que tinc, aquí, ara. Una pinya es desprèn de l'arbre i cau al meu costat amb un so somort per la pinassa. Miro enlaire i veig un centenar ben bo de pinyes al meu damunt. És un pi molt gros. Si me'n cau una a la cara em farà mal. Em cal moure'm. Fins ara he gaudit d'allò que tenia, ara m'adono d'allò que em manca. Sóc un cap, només un cap enganxat a un cos de drap. No hi ha dolor perquè no hi ha cap terminal nerviosa, de coll avall, connectada al meu cervell. I estic aquí, llençada, esperant que algú decideixi per mi. Miro d'escoltar, m'agradaria sentir veus. Crido, crido molt. Finalment, se senten passes en la grava. Què hi faig aquí? Qui m'hi ha posat? Algú m'ajudarà?