El colomar

A ca meu hi ha un colomar, un colomar buit que d'anys hem fet servir de traster, perquè no ens abelleix això de criar ocells ni altres bèsties, més enllà de la gata "d'exterior" que ens va adoptar fa temps i que es va quedar al nostre pati perquè el pare li va començar a donar el menjar ben triturat, que ja fóra morta perquè li passa quelcom a les barres i no mastega prou bé.

A ca meu i ha un colomar sense coloms, ni canaris, ni merles, ni cap altre ocell i, des d'allí es veu Collserola i Montserrat, a banda i banda, i, fent un gest, treient el cap per una de les finestres -que el colomar de ca meu és prou gran com per tenir finestres- veig el Llobregat, i l'ermita d'El Puig, i el Pla de les Bruixes i el Cul de la Portadora.

A ca meu hi ha un colomar buit d'ocells i a mi m'han diagnosticat una depressió. I em prenc un ansiolític al matí i un anti-depressiu al vespre, i, de sobte, ja no puc sortir a córrer perquè m'he tornat agrafòbica i, per això, he fet del colomar el meu taller.

A ca meu hi ha un colomar buit d'ocells i ple de tristor, perquè quan l'ansietat i la tristesa m'ofeguen pujo i veig -i visc- sortides i postes de sol i tempestes que fan tremolar els vidres. I retallo, enganxo, poleixo, encinto, pinto ... les mans no paren, volen amunt i avall, com coloms bellugadissos, i així aconsegueixo que siguin elles les que pensen mentre el meu cap espera, pacient, que això passi, com les tempestes, i arribi el dia que ja no tingui por de tornar a sortir sola, i que pugi al colomar a gaudir d'allò que faig i no a fugir de ves a saber què, que ara em fa por.