Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 10 de juliol de 2013

Tant li fot XV

Diu que els anys et donen la saviesa. Una saviesa mare de la tristesa. Una tristesa fonda i pacífica que, dia a dia, et desconnecta del món real fins que, quan sigui l'hora, tampoc et sàpiga gaire greu anar-te'n.

8 comentaris:

  1. L'has clavat, noieta!!!
    Jo també ho penso o ho sento ben bé així...

    ResponElimina
  2. doncs mantinguem-nos burros per tal de copçar la màxima felicitat, encara que el preu de marxar sigui la recança del que no hem tingut temps de fer.

    ResponElimina
  3. Doncs no et creguis, em sembla que hi ha molta gent que s'aferra a la vida de totes totes, sigui a l'edat que sigui.

    ResponElimina
  4. "Sap més el dimoni per vell que per dimoni" diu la parèmia. La saviesa a la que et refereixes, però, està constituïda per tot una mica. Un pessic de felicitat i un pessic de tristesa són els components que es van barrejant per fer-nos savis. Malgrat tot, ahir parlant amb una persona ja vella i explicant-me per on ha passat més o menys vaig pensar que erem molt afortunats malgrat com estem... I no tenia pressa a marxar!

    ResponElimina
  5. Cli, vols ser-hi? A l'11 de setembre blocaire?

    Et convidem a participar a aquest blog
    Blog-via cap a la independència

    ResponElimina
  6. Nooooo, noooo, saviesa + alegria = + saviesa!
    (e se non è vero....)

    ResponElimina
  7. Potser és el cansament el que et fa analitzar les coses des de la banda pessimista (la banda buida del got)? Potser és la fatiga del cos la que et crea una falsa il·lusió de saviesa?
    (sé que no és cert el que dic, no cert del tot...però... ¿i si hi tingués una part de raó?)

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!