De la galeria de personatges il·lustres de Santa Maria de Figacols: en Nyec-nyec i la Nyeu-nyeu

Al pare i la mare que em van configurar

I va ser quan em vaig perdre per Mycn 18 on tots els principis i els finals són al mig

El vell Nyec-nyec, l'únic estadant de cal Benet del Rec, és d'aquells vells que fa anys que es van aturar en una edat fixa, indesxifrable. Menut i escàs, d'ossada prima, amb la pell colrada de treballar al defora, ningú li sap si té cabell o no, perquè és dels que encara duu boina i, atenent el seu estat, de ben segur que no se la treu ni per dormir, talment com si fos un apèndix més de la seva anatomia. No queda al poble cap persona que recordi el seu nom de fonts, que podria ben bé ser Joan, Josep, Miquel i, fins i tot, Benet. Però a cal Benet del Rec només hi queda el vell Nyec-nyec, sol i conco, i ja ningú no fa esment del nom de l'antiga masia que, hores d'ara, vella i atrotinada, ja és coneguda com a cal Vell Nyec-nyec.

Ja hem dit que el vell Nyec-nyec és fadrí i fa tants d'anys que viu amb si mateix, que només alguns dels vilatans, els més vells, li recorden la mare, una doneta que passava com una ombra pàl·lida i resignada, amb cara d'angúnia perpètua, de tal manera que la majoria pensa que es devia consumir amb el nyec-nyec constant del seu fill. El pare, mort quan el vell era un infant de bolquers, que en va ser un dia, era encara més llunyà i carlí, i ja no quedava ningú que en mantingués el record. Només un daguerreotip polsegós, d'un militar amb boina, suposadament vermella, al damunt de la calaixera de la sala de cal Benet del Rec, en testimoniava la seva existència. I el vell, de tant en tant, li treu la pols d'una manotada remugant ves a saber quines lletanies sobre el pare absent. Perquè això sí que ho poden certificar tots els estadants del bonic poblet osonenc de Santa Maria de Figacols, el vell Nyec-nyec és un nyec-nyec de cap a peus. Mai no li sentiràs res ben fet, cap alegria, ni tan sols alguna conformitat. Mai no reconeixerà cap mèrit que no siguin els d'ell mateix. El cas és queixar-se, de tot i de tothom. El món, sencer, viu en permanent conxorxa contra ell, i ell, pobre heroi desconegut, carrega amb les misèries del món sencer sobre les seves espatlles.

El vell Nyec-nyec es lleva amb l'alba cada dia del món, com ha fet tots els anys que recorda de la seva existència i, a les fosques, es vesteix amb la roba que ha deixat plegada el dia abans en una cadira al costat del llit. No en desvetllarem la intimitat per mor de no descobrir si la boina la duu posada en llevar-se, o no. El primer déu-vos-guard d'aquest home és queixar-se del mal d'ossos i del cruiximent que pateix després de dormir. Després de calçar-se, per la vella escala gemegosa i, a les fosques, baixa a la cuina. A baix, encén la bombeta que amb prou feines il·lumina la taula escantonada de fòrmica de color verd i pren, tots els dies, una magdalena sucada en un got de llet i cafè. El vell Nyec-nyec no escriurà mai res sobre el temps perdut, no el perd mai ell, i no s'estarà de comentar en veu alta, adreçant-se al rellotge de paret, o al calendari de l'any cinquanta-set, com n'eren de bones les magdalenes d'abans, no pas com les d'ara que tot sembla fet de plàstic. Un cop torcada la boca, ficat el got a estovar dins la pica i apujats els pantalons en un gest automàtic, passarà per la comuna a fer la feina que pertoca. Després, sortirà al defora i, si fa bo, es queixarà de la manca de pluja, si plou, de com quedaran negats els camps i, si fa fred, triarà entre les nombroses, possibilitats que se li brinda, des del seu reuma fins a com n'és de dolent per als animals, sobretot les gallines que no ponen, o per als fruiters, que els ametllers ja no faran la flor a temps, a les oliveres se'ls retirarà la saba, com una mena de menopausa olivarera i encara haurà d'anar a comprar aquests requisits al supermercat, que ves a saber d'on surt tot allò que hi venen. Imagineu si, tot just s'ha llevat, ha pres un mos i ha sortit al carrer, ja s'ha queixat de tot el que ha pogut i més, quina mena de dia anirà desgranant aquest bon home. No és pas perquè sí que li diuen el vell Nyec-nyec.

Munyirà les dues vaques, que no li fan prou llet i al costat de la lletera esperarà el camió de la cooperativa que li compra, més per fer-li un favor, per suggeriment de l'alcalde, i que, si hem de fer cabal al vell Nyec-nyec, sempre l'estafa en la graduació, com si, de sobte, l'aigua de l'aixeta de l'estable pogués aportar algun nutrient extra. El conductor del camió ja en té un bon tip d'aquest vell rondinaire, però sempre que en parla amb el seu cap aquest li diu que tiri, que si la graduació és massa baixa ja en faran llet descremada, però que no deixi de passar per cal vell Nyec-nyec i recollir-li la lletera.

El vell Nyec-nyec, empipat amb el xofer per haver-se hagut d'esperar un dia, o per haver passat massa d'hora un altre, netejarà l'estable reganyant sobre el dolor d'articulacions, els posarà farratge a les vaques, sortirà a collir els ous -quan n'hi ha-, que aquestes gallines que es fan ara són desnerides i de mala mena, n'hauran fet pocs, i cap de dos rovells murmurarà amb recança, atès que, per a ell, un ou de dos rovells és una llaminadura, i és clar que ja són gallines velles que tothom sap que, de dos rovells, només en fan les joves, escamparà el blat de moro pel galliner i omplirà la menjadora de pinso. De conills no que no en té, que ja fa anys que se'ls va treure perquè només li donaven mals de caps i tampoc no té gos, només de pensar en algú, o en alguna bèstia, que el pugui fer somriure de natural, el vell Nyec-nyec ja pateix un sobreeiximent de la fel. Per dinar collirà alguna col de l'hort i se la cruspirà bullida, i passada per la paella, amb una mica de cansalada, d'aquesta tan disgustada que venen ara, que ja només en venen de viada, que la del coll ja no se'n troba, perquè ja fa temps que tampoc no té porcs, que donaven massa feina.

No pararà quiet en tot el dia el vell Nyec-nyec, ningú no el destorba, ningú no gosarà i, per tant, se la passa feinejant, ara reparant el galliner, ara fangant un tros de l'hort, ara preparant les canyes per a les tomaqueres, fins al vespre que soparà la col que ha sobrat de migdia -ves, tant li fa!- i una truiteta ben cuita. En acabat, si és al bon temps, prendrà la mangala i s'arribarà a la plaça del poble, a prendre la fresca al banc del costat de la font, i ai de qui gosi seure on no toca!

Fa anys i panys que aquest és el seu natural, com fa anys i panys que, a poc de seure, se li apropa la vella Nyeu-nyeu i li pregunta si està ocupat el lloc al seu costat. Ell, com si més aviat fos una molèstia, diu que no i es queda mirant cap a una altra banda, amb les dues mans aplegades en l'empunyadura de la mangala, mentre la Nyeu-nyeu, amb cara de fingida sorpresa, seu al seu costat amb posat de gata maula.

Festegen! Se li va acudir dir a algú al principi dels temps, quan la vella Nyeu-nyeu va anar a seure al costat d'el vell Nyec-nyec. Però han passat els anys i tot continua igual, per la qual cosa la gent ja considera que el vell Nyec-nyec i la vella Nyeu-nyeu són una peça més del mobiliari de la plaça. La font, els quatre bancs, els plàtans ufanosos i els dos vells asseguts, ell mirant enllà, assegut eixarrancat a la punta del banc, ella ben recollida, amb la mirada baixa i les mans al damunt del davantal, o fent alguna labor de ganxet.

I és que la vella Nyeu-nyeu sempre duu davantal, perquè una dona sense davantal o és malfeinera, o bruta, o gandula i la vella Nyeu-nyeu no permetrà mai que la qualifiquin en cap d'aquestes categories. Això sí, el davantal amb què baixa a prendre la fresca al costat del vell Nyec-nyec, no és pas el que duu a la cuina, que sempre pot haver rebut algun esquitx d'oli, ni és pas el davantal de cosir, amb el didal i el coixinet de les agulles dins la butxaca, ni el d'anar a comprar, més senzill, però impol·lut. Per als vespres, la vella Nyeu-nyeu es posa el davantal de mudar, un de molt bufó, segons els paràmetres d'una vella fadrina, amb tot de pètals de rosa brodats a la butxaca de la falda, on duu les claus de casa, i amb unes inicials brodades a la butxaqueta del pit, on guarda el rellotge de polsera, que gairebé mai no porta posat perquè, com tothom sap, una dona com cal, amb la feinada que té a casa no pot pas dur un rellotge de polsera posat, que, amb una mica d'aigua, es pot fer malbé. A més, el rellotge que duu la vella Nyeu-nyeu a la butxaqueta de les inicials, que, de tan florides i recaragolades ningú no sap distingir, és un petit bibelot amb filigrana d'or del qual, corre la brama, que és un regal d'un sergent de carrabiners mostatxut del temps d'abans de la guerra.

La vella Nyeu-nyeu, encara amb el davantal de cuina, haurà bullit unes bledes -de les de penca ampla, que demanarà a la botiga envermellint fins l'arrel dels cabells, com si la mida tingués cap importància, de la penca, és clar-, i es farà una truiteta d'un ou -que no té vergonya ni qui se la menja ni qui la cou, com li diria la seva germana, que sembla que la senti ara mateix-, i sopa asseguda en un racó de la taula de la cuina, perquè, ves quina necessitat hi ha de parar taula per a ella tota sola.

A la vella Nyeu-nyeu no la destorba ningú en tot el dia, fins al moment que veurà arribar el vell Nyec-nyec a la plaça, mig amagada rere les cortines de ganxet del primer pis de casa seva, ca la Nyeu-nyeu -abans coneguda com ca la Quima modista-, després d'haver passat la tarda cosint o fent ganxet i sopat les bledes. Que no la molestin no l'importa gaire, perquè sempre hi ha feina d'agulla en una casa, quan no cal sargir un llençol, potser cal fer-se un davantal nou, o provar de fer aquelles cortines que ha vist en una revista a l'aparador de cal Gepet dels diaris. No l'ha comprada, és clar, quina excentricitat no fora. Ha memoritzat les cortines en passar-hi cada dia, quan va a comprar el llonguet al forn de la Bàrbara.

Mentre cus o fa labor, veu la novel·la al televisor, una que fa temps que fan, d'aquestes d'època, en una cadena en castellà, perquè les novel·les que fan a TV3 sempre són massa modernes i escandaloses per al seu gust. I, no ho confessarà mai, però enmig de veure la sèrie -que és com en diuen ara de les novel·les de tota la vida-, ha fet una capcinada de deu minuts, un quart, potser. I és que, a migdia, menja una mica més que no pas de vespre: un grapat d'arròs bullit, una cuixa de pollastre a la planxa -peix no, que va massa car- i un iogurt. El metge li fa menjar el iogurt per als ossos i la Nyeu-nyeu defensa la teoria que aquest extra l'enfita i li fa venir son.

Perquè durant tot el matí, que només menja per esmorzar una taronja i un rosegó que li ha sobrat del llonguet del dia abans, tresca per la casa feinejant sense gens de mandra, i es fa el llit, treu la pols, es vesteix la faldilla negra de drap, les mitges, les espardenyes lligades, la brusa grisa amb els botons de perla cordada fins a l'últim botó i el davantal d'anar a comprar, pren les claus, el moneder i no s'oblida mai del rellotget de filigrana d'or, que consultarà al forn, als queviures i a la fruiteria mentre exclama: Caram! Sí que és tard! Marxo que si no, avui, no acabaré la feina. I paga, i surt apressada com si tingués un mas i cinquanta mossos a qui hagués d'alimentar.

Ja és costum que, cada dia, quan fa això, les altres dones es miren i somriuen malicioses. La vella Nyeu-nyeu és una fadrina vella, d'aquelles que sembla aturada en una edat indesxifrable, i tampoc no té família. Si més no aquí, a Santa Maria de Figacols. Els pares ja fa anys que són morts, marrits i tristois després del calvari passat amb l'enrenou del carrabiner mostatxut i la germana, ai las! la germana, una noia frescassa i eixerida que era a qui, veritablement, el dels bigotis havia regalat el bibelot de filigrana d'or.

La vella Nyeu-nyeu prou que l'havia volgut per a ella, el rellotge i el militar, i potser no pas en aquest ordre, però ell ni s'havia fixat en la seva existència, tan poca cosa i amb aquell posat garneu, sempre ullant de gairell. D'aquí el malnom, perquè ella no va parar fins que a casa es va muntar un bon sarau per la relació de la germana. I és que els pares, gent respectable com la que més, poc podien acceptar com a gendre un militar d'aquests de pega que ves a saber d'on havia sortit.

No es pot dir que la vella Nyeu-nyeu guanyés gran cosa en la contesa, excepte el rellotget que exigí a la germana en pagament per, suposadament, haver-li fet costat. Perquè la mossa, l'altra, tota fogots i amb poc magí, es deixà prenyar i hagueren de fer un casament d'amagatotis i anar a viure a la Garrotxa, on ell havia demanat el trasllat, a casa d'uns parents de lluny, perquè ningú no s'entretingués comptant els mesos i considerant que, o bé no quadraven els comptes, o els sis-mesons ara sortien d'allò més refets.

D'aquella feta però, la Isabel, la germana de la vella Nyeu-nyeu, ja no tornà al poble. Va trencar totes les relacions amb la família, va venir la guerra, li van matar el dels bigotis i ella, i el fruit del seu arravatament, van fugir a França i mai més no se'n va cantar ni gall ni gallina a Santa Maria de Figacols. Això sí, la Nyeu-nyeu, no s'està mai d'insinuar, mentre consulta consirosa el rellotge de filigrana d'or, que, en realitat, a qui volia el sergent era a ella i que, per això, sa germana, desesperada, s'havia fet prenyar i havia dut la desgràcia a ca la Quima modista, ara ja, d'anys, ca la vella Nyeu-nyeu.