Es pon el sol (IV). Pepita Sánchez

La Josefina pateix. Pateix molt en el seu cor de mare vella i gelosa. Veu la seva filla trista i pansida. Els néts ja no paren mai a casa, es passen la vida entre la facultat i el pis aquell que comparteixen amb uns amics -que ya me gustaría a mi ver que hacen ahí.

D'ençà de la mort d'en Llorenç, el seu home, la Josefina decidí anar-se'n a viure amb la filla i el seu home. No es preocupà de si la volien o no, ella és la mestressa de la casa, quan ella morís tot seria per la seva filla, però ara tot era seu i ho feia saber. Prou anys de sacrificis que li havia costat aconseguir-ho, al costat del poca solta d'en Llorenç, vetllant perquè els negocis no se n'anessin a fer punyetes, fent veure que no sabia que l'enganyava. Tot, tot ho va aguantar per a ser mestressa, i ara que ho és, ho demostra.

En Pep, el marit de sa filla, ha d'estar-li constantment agraït. Viu com un rei gràcies a ella, és el director de l'empresa familiar i el cap visible de tots els seus interessos. Un bon cap, alt, morè i d'una de les millors famílies de Barcelona, d'aquelles de tota la vida. Li va comprar aquest marit per a la seva filla, pobreta, tan poc agraciada, tan menuda, fosqueta i poc brillant. Havia sortit a la seva sogra, quina llàstima! Però convenientment presentada va semblar que a en Josep Fuster de Ribot li feia el pes. Amb un "de" entremig dels cognoms i tot! Va ser feliç quan els va veure casats a la catedral de Barcelona, ella, que havia sortit del no res, que havia entrat de minyona a la casa del seu futur marit, la noieta que va venir esporuguida d'Almeria, la que ara es feia dir senyora Josefina i parla castellà amb catalanades, a l'estil de la zona nord de la ciutat, perquè això fa distingit i, al damunt, casava la filla a la catedral de Barcelona, vestida amb barret i guants!

Però, en el fons, tots els homes són iguals, i aquest també. Aviat es va mostrar esquerp amb la nena i ara ja ho ha vist clar, al cap de tants anys, durant aquesta temporada que ha viscut amb ells, ha obert els ulls. Aquest sàtir s'ho fa amb la millor amiga de la nena, la Maria Rosa aquesta. Puta fastigosa! divorciada! una escalfabraguetes! Tothom en fa safareig d'això i no ho pot tolerar, si en Pep enganya a la nena és com si l'enganyés a ella i no es permetrà mai ser la riota de tota la gent amb la qual alterna, no s'ha venut la vida per això, ella, la Pepi Sánchez, no la senyora Josefina, defensarà la seva filla.

Sap que la pocavergonya de la Maria Rosa sol sortir amb bicicleta a mitja tarda i, també, sap - per haver-ho escoltat d'ella mateixa mentre li ho explicava a sa filla- quina és la ruta que fa cada dia. L'anirà a trobar i por mis muertos que això s'acabarà.

Camina una estona per fer temps pels volts de les cases de prop de la seva, passejant, com d'habitud. El seu cap és una caldera a pressió. La ràbia i el despit l'omplen. Esto a mí!, es va repetint. Calculant per on anirà la Maria Rosa se n'hi va. Aquell camí, enmig del bosc, és molt tranquil, amb prou feines hi passen els boletaires i els caçadors i ara, no és temps ni de cacera ni de bolets. Troba una pedra plana, com un seient posat exprés per a reposar ossos cansats. D'esquena a la posta de sol, que l'escalfa l'esquena i no s'enlluerna. Al seure se n'adona com li grinyolen els genolls. Se sent vella i està cansada i per això mateix no vol veure com el castell de cartes de la seva vida cau i la deixa sense propòsit. Li deuen respecte a ella, una dona que amb prou feines saber llegir i escriure ha aconseguit arribar dalt de tot. No vol perdre allò que li ha costat tant, vol ser enterrada en el panteó familiar del seu home, amb la gent endolada, sota aquells àngels de marbre que esborrin la cueva d'on va sortir.

Miratela Pepi, por ahí viene la zorra!

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!