Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 21 de febrer de 2017

Es pon el sol (XXI). El funeral

La sala és petita i el sostre baix no ajuda gaire a dissimular-ho, fa venir ganes de fugir. La Sió les té aquestes ganes però se n'ha d'estar, és el que volia la seva germana, per tant, ho fa. Al fons de la sala, simètric a les rengleres de cadires -ara tot es fa molt a l'americana- s'imposa el taüt, amb dos enormes rams de flors a banda i banda.

Quan avança, veu el seu ex-cunyat, en Joan, de dol rigorós, que parla amb un senyor molt circumspecte. Deu ser l'encarregat de tot el tripijoc aquest del negoci de la mort. Es dirigeix cap a ells i quan en Joan la veu, se li adreça i li fa una abraçada i, agafant-la per les espatlles, molt afectuós, la duu a seure a la primera cadira de la filera del davant.

- Aquest és l'espai reservat a la família, nena, seu.

No li vol contestar i pensa en els seus pares que, sense saber-ne res, naveguen per l'Egeu, feliços. Els pares, a l'estranger no duen mòbil, per allò de no haver de pagar massa, i des de l'agència de viatges s'havien posat en contacte amb el vaixell, però els seus pares l'havien abandonat per embarcar-se en una mena de iot per a fer una subruta. Provarien de localitzar-los per ràdio, però probablement trigarien un o dos dies. La Sió pensa que ara ja és ben bé igual, la Maria Rosa continuarà morta.

Van entrant persones, se li atansen, li fan dos petons, li estrenyen les mans i li donen el condol. Companys i companyes de feina, empleats d'en Joan, en Garrigues, el president de la comunitat de veïns del pis de Barcelona ... i aquells ... ah! sí! en Pep i la Natàlia, els veïns de Collbató. Ell, tan ben plantat però una mica sopes i ella, tan menuda i fosqueta, es veu tan delicada, talment una figureta, però ell sembla realment afectat, devien ser molt amics. I aquella parella? però si són en Lizancos i la Puiggrós, els dos policies, què hi deuen fer aquí?

Algú tus discretament per demanar l'atenció de tothom. La Sió torna a la realitat i veu el senyor circumspecte d'abans al davant d'un micròfon, al costat del taüt de la seva germana. Els dóna la benvinguda i agraeix l'assistència dels presents en aquell acte tan trist que van a començar. La família vol dirigir-los unes paraules.

La Sió no ho entén, ella no vol dirigir res a ningú. Veu com en Joan s'aixeca i s'enfila a l'estrada.
- Serà possible aquest pet presumit! I ara quina una en dirà aquest poca-solta, si li va ficar unes banyes que no passava per la porta!

La Sió està enfutismada, però no es mou. No està d'humor per a fer un escàndol. Suporta estoicament el discurset fatu i planyívol de son ex-cunyat. Veu com entren el taüt amb les despulles de la seva germana per una portella i es dirigeix cap a la sortida sense fer cabal de ningú. Quan veu en Lizancos, l'agafa de la mà i li diu, sense ni mirar-lo: Anem!

Els dos policies la segueixen, callats.

1 comentari:

  1. I ens hem quedat sense saber què deia en Joan... Però no hauria pogut sortir la Sió a dir unes paraules també?

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!