Walden dos de B. F. Skinner

d'aquí

"- Todavía no es una comunidad completa -dijo Frazier-. Pero pronto lo será. Walden Dos ha crecido demasiado y estamos a punto de subdividirnos.

 - Pero <<Seis>> ¿Es que ya os habéis subdividido varias veces?

- Por desgracia, no. No hemos crecido tan rápidamente. Y dudo que hubiéramos podido encauzar un crecimiento más rápido. No mantenemos conexiones con los Walden Tres, Cuatro y Cinco, aunque están estructurados de acuerdo con nuestras normas. El Cuarto fue fundado por uno de nuestros miembros, pero no se debió a ningún cisma.

- ¿Pensabas en otros Waldens cuando comenzaste éste? - pregunté.

- Sólo en Walden Uno. Elegimos el nombre en honor del experimento de Thoreau, que fue, en muchos aspectos, parecido al nuestro. Fue el experimento de un sistema de vida, y nació de una doctrina sobre las relaciones con el Estado parecida a la nuestra. Este nombre presenta algunas ambigüedades, que encontramos divertidas por prestarse a un juego de palabras. El de Thoreau no sólo fue el primero de los Waldens, sino que también fue un experimento con una vida; pero se descuidaron los problemas sociales. Nosotros hemos querido crear un Walden para dos."

Skinner, B. F. Walden dos. Hacia una sociedad científicamente contruida. Barcelona, 2010 (34e). Ediciones Martínez Roca,

Les baixllobregatines, i els nostres companys comarcals del gènere masculí -i que n'és de complicat ser políticament correcta!-, quan escoltem la paraula Walden, més enllà de si som poc o molt llegides, pensem en el Walden 7 de Sant Just Desvern (1975). Aquest edifici emblemàtic, Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, pot agradar o no, però te'l trobes arreu del camp visual en aquella zona del "baix baix" (segons el referent geogràfic nostrat, si més no pels del baix nord, algun dia, algú amb dos dits de front, s'hi haurà de posar en això de les comarcalitats). Malgrat que fou un projecte ensopegat, no deixeu de llegir l'hipervincle a la Viquipèdia, que paga la pena a l'hora d'entendre el pensament que hi sol haver rere l'arquitectura, fins i tot el que hi ha -malauradament, cal dir-ho- rere les cases aparellades. En arquitectura tot és ideologia.

Henry David Thoreau, al segle XIX descriví la seva experiència de viure sol durant dos anys, a la natura, Walden, o la vida als boscos (1854), prop de l'estany de Walden i aquest nom, Walden, ha passat a la posteritat com a símbol de una utopia de retorn a la natura, a allò, teòricament, més natural per a la humanitat. B. F. Skinner (Burrhus Frederic), psicòleg conductista radical -qui no és torna radical dient-se així (que d'ençà Neró no l'havia tornat a sentir)-, va escriure aquesta novel·la Walden dos, hacia una sociedad científicamente construida, obra de ficció amb la que va voler exposar com es podria desenvolupar la seva utopia. A la realitat, Skinner va experimentar amb coloms, que, si no vaig errada, ben bé no són iguals als éssers humans.

Catalogació: L'obra d'Skinner, que es va publicar el 1948 va ser un autèntic xoc. D'ençà aleshores ha plogut prou per adonar-nos-se'n de la puerilitat d'alguns dels seus plantejaments i de la vigència d'altres, encara que, en tots ells, hi trobes una superficialitat derivada, probablement, del fet que escriure teoria de la conducta humana des de la ficció no deixa de ser com explicar la Caputxeta sense haver estat mai en un bosc. A la contraportada ens el vénen com què "millones de personas, que encuentran en ella un texto de plena actualidad en el que se plantea, a fondo y sin prejuicios, temas tan candentes como la crisis de la familia, el problema de la libertad, la viabilidad de la democracia y tantos otros, adoptando posturas revolucionaris." Que sí, que potser en algun paràgraf cola, però, pel mateix preu puc acceptar Paulo Coelho com a filòsof i Ken Follet com a literat. Vaja, que no deixa de ser una obra curiosa pel context temporal, però àmpliament depassada per la realitat "real", no la imaginada.

He pensat que un Skinner, Seymour, és el professor dels Simpsons i se'n podria fer una tesi del seu condicionament matern i del exèrcit. No sé pas si hi ha cap relació, però ha sortit així, del cistell de les cireres.

Per cert, hauré d'aconseguir el de Thoreau.

Que se'm mengin els lleons, però no cridem si us plau

De la Viquipèdia

De l'Asterix a Bretanya aquesta és una de les frases que més he dit. En el còmic, un dels títols que més m'agraden, amb tots els seus tòpics i prejudicis sobre els anglesos que el fan adorable -si és que mai un francès pot resultar adorable-, els romans van de ressaca en ressaca a causa d'haver d'escorcollar tots els carregaments de vi per tal de trobar la poció màgica. Curiós paral·lelisme amb la nostra realitat actual, on sembla que els romans -o policies, o piolins-, han d'escorcollar maleters per tal de trobar presidenciables, a la Goscinny-Uderzo manera. Malauradament, si els romans d'Asterix t'acaben caient bé, per sapastres i malaurats, en la cosa nostrada, els aporellistes no aconsegueixen acabar-nos de fer el pes. I és que, t'ho miris per on t'ho miris, això nostre no fa cap mena de gràcia.

La setmana passada va coincidir que, dimecres, tenia ple a l'Ajuntament, amb tot el que comporta de preparació -reunions prèvies, llegir papers i més papers i escriure discursos que traduïssin el pensament de la gent que represento. El mateix dia, abans de les 12 de la nit, com una Ventafocs de pa sucat amb oli, era el termini màxim que tenia per lliurar l'última Prova d'Avaluació Continuada sobre Teories de l'Educació -10.000 caràcters-, amb el que comportava de llegir papers i més papers, i escriure la prova, això sí, aquí m'estalvio les reunions.

Els dies de després del ple, tinc una sensació de ressaca que no me l'acabo mai. Els dies d'acabar semestre tinc una sensació de ressaca que no me l'acabo mai. I en les qüestions de país, últimament, ja no sé si la sensació és de borratxera o ressaca constants. Vaja, que porto una setmaneta dient això: Que se'm mengin els lleons, però no cridem si us plau.

Espero que si acaben detenint el Molt Honorable -Tutatis no ho vulgui!- no el bullin en salsa de menta. Pobre!

Tôkyô boshoku de Yasujirô Ozu

d'aquí

El món aparentment tranquil i controlat d'un directiu bancari amable, tranquil i pacient, es demostra irreal davant la filla gran que abandona el marit temporalment, la petita embarassada en una aventura i la dona que el va abandonar deixant-lo amb les filles petites. Diuen que Ozu va trigar molt a rodar aquesta pel·lícula i que mai li va acabar de fer el pes, perquè és massa dramàtica, tot i que no hi veurem gaire escarafalls, que no faria pel director. Va ser l'última que va filmar en blanc i negre i, estranyament, a l'hivern, diuen que Ozu odiava filmar a l'hivern, i hi trobem totes les seves grans característiques: una construcció impecable, amb plans fixos on fins i tot el moviment de les ombres forma part del llenguatge visual, les cases de joc (destí), trens (drama, futur, tristesa), cartells, fletxes. Sembla que es va inspirar en la pel·lícula East of Eden d'Elia Kazan i, de fet, en surt un cartell en una escena, encara que l'havia reescrita moltes vegades abans.

Tôkyô boshoku (Crepúsculo en Tokio). Japó, 1957. 140 minuts. Direcció: Yasujiro Ozu. Guió: Yasujiro Ozu i Kôgo Noda. Música: Takanobu Saitô. Fotografia: Yuuharu Atsuta. Repartiment: Ineko Arima, Setsuko Hara (actriu d'Ozu i Kurosawa), i l'actor favorit d'Ozu, Chisu Ryu. Producció Shôchiku Eiga.

Catalogació: Ozu és Ozu i, per tant, res és prescindible. Tranquil·lament et posa al davant situacions, actes, injustícies a les que es veuen sotmesos els seus personatges, titelles d'una cotilla social brutal, sobretot les dones i la seva domesticació absoluta al món dels homes i, en aquest cas, al món híbrid orient-occident, en una doble opressió, que podem veure amb l'ús distint que es fa del llenguatge de la roba, ara occidental, ara kimono, i la lluita sempre passiva, humiliada, davant l'adversitat.

Recomanació: mireu-vos la biografia. Va néixer i morir en una etapa de reconfiguració mundial brutal. Em fascina que morís el mateix any que vaig néixer jo, perquè sempre m'hi he sentit molt còmoda. Que un director de cinema japonès nascut al 1903 i mort el 1963 pugui "dialogar" amb una catalana nascuda el 1963 i, de moment, encara viva el 2018, deu ser la universalitat. Això o és que existeix la reencarnació i resulta que servidora potser va ser una minyona japonesa de primers del XX. No crec en la reencarnació, serà la primera opció.

Recomanació 2: el pare, només té una distracció, jugar al pachinko, un joc inventat a la Segona Guerra Mundial, força curiós, entre pin-ball i escurabutxaques.

Velles experiències

En el meu cas, de totes les ressaques possibles, la que, de ben segur, resultà una experiència imprescindible com a antídot* per a això del beure, fou la de sake. Vaig acabar implorant la decapitació terapèutica.

*antídot pel sake. Ara no exageréssim pas!

Xizhao (La dutxa) de Zhang Yang

d'aquí

Un home modern que visita el seu pare i el seu germà discapacitat que regenten uns banys públics. Una Xina que canvia i que, en el canvi, es veu abocada a la destrucció de la tradició. Va obtenir el Premi de la Crítica Intenacional a Toronto, la Concha de plata al millor director de San Sebastian, i el premi del públic al festival de Rotterdam.

Xizhao (La dutxa). Xina, 1999. 91 minuts. Direcció i guió: Zhang Yang. Música: Ye Xiao Gang. Fotografia: Zhang Jian. Amb: Jiang Wu, Lao Lin, Puc Cunxin i Zhu Xu.. Productor: Peter Loehr.

Catalogació: pel·lícula amable, amb tocs de neorealisme, però sense gaire amargor. Molt ben feta i recomanable, malgrat que, pel meu gust, no amargueja el suficient. Et queda la sensació que els personatges són un pèl massa freds i que, en el fons, el director no s'atreveix, ben bé, a entrar a valorar el futur proper.

Astrofísica per a gent amb presses de Neil deGrasse Tyson

d'aquí

"Si ens fixem més atentament en les empremtes digitals de l'atmosfera terrestre, veiem que els biomarcadors humans també inclouen àcid sulfúric, carbònic i nítric, i altres components contaminants provinents del consum de combustibles fòssils. Si resulta que els extraterrestres curiosos són socialment, culturalment i tecnològicament més avançats que nosaltres, aleshores segur que interpretaran aquests biomarcadors com a indicadors evidents de l'absència de vida intel·ligent a la Terra."

deGrasse Tyson, Neil. Astrofísica per a gent amb presses. Barcelona, 2017. Edicions 62

Catalogació: regal de Nadal, perquè saben que m'agrada llegir sobre física, i també saben que, habitualment, no entenc res del que llegeixo -alguna conjunció, algun article determinat ...-, per això sóc fan dels llibres tècnics "per a dummies", m'ajuden a congraciar-me amb aquelles matèries més abstruses. Ah! i perquè també m'agrada un cert sentit de l'humor, i al paràgraf em remeto. No he parat de recordar Calvino i les seves Cosmicòmiques. Em caldrà una relectura d'ambdós.