Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 22 d’abril de 2018

Llibres que se m'acumulaven

Tinc una manera de fer que, en aquestes alçades dubto molt que canviï. A les meves mans cauen llibres bons i dolents, per raons diverses, i me'ls llegeixo tots, els bons per raons òbvies i els dolents perquè així ho comprovo i ho afirmo amb coneixement de causa. Podríem qualificar-los, també, de prescindibles o imprescindibles, o de perfectament imprescindibles i absolutament prescindibles. I, també, hi ha aquells que potser no rellegiràs mai, però que tampoc et sap greu haver conegut. Així, aquests dies, he enllestit els següents:

Sunyol, Víctor. Stabat. Barcelona, 2003. Ed. Proa. premi Parc Taulí 203. Poesia. Me'n fa adonar en Girbén, perquè és un llibre gestat a la falda de l'Atlas, prop d'on he passat sis dies ara fa poc. La poesia i jo sempre tenim una relació complicada i, per tant, el llegeixo disciplinada. Algunes parts m'interessen, d'altres no tant.

Martell, Jofre. La puta història de Catalunya de la iaia. Barcelona, 2015 (8). La Galera. Representa que ha de fer riure, però és que estic convençuda que tinc alguna malaltia al sistema humorístic i no ho aconsegueix. M'atabala tant d'insult i tant de castellanisme. Tòpic.

Wagensberg, Jorge. Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta?. Barcelona, 2015. Tusquets ed. Aforismes. Sóc afeccionada als aforismes, en aquest cas m'interessava el personatge i els aforismes sempre et donen una idea de com funciona. 

"Un pla és necessari encara que només sigui per desviar-se'n.
[...]
... l'habitant de la frontera està obert a la innovació, està disposat a córrer riscos, a perdre el temps, a renunciar a privilegis i avantatges (l'antiguitat i l'experiència); manté el tremp en la soledat, és generós amb l'adversari, noble en la competència, perd amb facilitat el sentit del ridícul, però mai el sentit de l'humor; i està bregat en mil aventures contra la incertesa a base de coneixement."

Zweig, Stefan. Mendel el de los libros. Barcelona, 2009. Quaderns Crema. No sé perquè em compro aquest llibret, però és dels que aniran a la prestatgeria dels que rellegiré. Una vella i petita història de memòria i trasbals.

"De modo que me senté en aquel lugar cálido, mirando impaciente a través de los ventanales cubiertos de chorros azules a la espera de que la lluvia, inoportuna, tuviera a bien alejarse un par de kilómetros." (Quanta consideració amb la pluja! no em direu que no és remarcable)

Vidal, Josep Manel. Aquelles solituds d'on veníem. València, 2018. Bromera. Solc ser poc equànime amb la gent que conec i aprecio, per tant, en Josep Manel sempre el llegiré, malgrat que el seu estil de prosa poètica em sigui tant difícil com me n'és la poesia en general. Felicitar-me, però, de què se'n surti, en aquest país nostre, tant poc amable amb els nostres autors.


3 comentaris:

  1. Com no podia ser d'altra manera, no coincidim en cap. Però sí que coincidim en la fal·lera d'acumular llibres sense parar. I si és Sant Jordi, això és Jackass.

    ResponElimina
  2. Hi ha moltes coses que considero una riquesa que no es pot perdre, sobretot dues: que no a tothom els agradin els mateixos llibres i que no a tothom els agradin els mateixos bolets. Respecte als llibres això promou el debat i el creixement cultural, respecte als bolets, com què la gent prefereix els rovellons i jo no, promou que pugui menjar més bolets dels que a mi m'agraden. I tots contents! ^^

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!