Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 17 de juliol de 2018

El saben aquèl que diu ...

Ahir, en la meva vessant activista, amb un company de la Sectorial de Medi Ambient, vam anar a la Seu Nacional d'ERC, partit on milito, per revisar l'edifici, auditar-lo, i poder fer una proposta d'adequació mediambiental. La Sectorial de Medi Ambient és l'ens dins el partit on es cuinen moltes de les propostes i de les polítiques que després farà el nostre grup a la població. Aquesta és una feina que demana algunes hores, gratis total, baixar a Barcelona per part de gent de tot el territori i una clara i ferma convicció de què, si el món girés cap on toca, Medi Ambient seria la Conselleria principal, atenent el seu àmbit: energia, aigua, aire i residus, a més de gestió del medi natural.

No acostumo a parlar aquí de la meva tasca política, m'agrada poder separar mons, Twitter i Facebook per a la política (i els memes idiotes), el Blog i l'Instagram per a la resta, el jo més íntim. Sé que la política també és jo, però com què m'ho vaig plantejar de forma temporal, crec que mantenir-la en l'àmbit de la provisionalitat, i externalitat, m'ajuda a mantenir una certa pau mental.

Cap a migdia, després d'haver-nos passejat, amb el company, per tot l'edifici, fins i tot enfilant-nos al terrat amb una escala de mà, vam anar a esmorzar. Servidora és partidària d'esmorzar en pic posa el peu a terra, però per a ser a les 9 a Capital City (aka Bcn), a 37 km de casa, cal sortir dues hores abans i, per tant, no havia tingut temps material de prendre res. Una tassa de te en un bar un cop arribada a la ciutat no és esmorzar.

Vam entrar en un cafè d'aquests que n'hi ha a centenars (?) a la nostra capital, de sèrie vaja, vam seure a dins, en una mini taula i vam demanar. Eren els volts de les dotze i, a la barra, fent-la petar amb el propietari, un senyor argenti? uruguai? (ho dic per l'accent, que sempre em costa distingir) sobre la seixantena, estava debatent amb dos clients, l'un que ja feia dies que s'havia jubilat i l'altre en aquella franja fuzzy que va dels quaranta-cinc als cinquanta-cinc.

Els tres senyors, ben vestits, casual, estaven parlant del "Procés" -caram quina sorpresa!-. El més jove volia convèncer els més grans de ... no sé ben bé què. Al final vaig concloure que, en realitat els volia convèncer de què ell era una espècie d'augur inqüestionable, tot i que dubto que pogués saber ni que és un augur. Segons aquest senyor, i adlàters, en Mas no s'havia equivocat, però sí, en Puigdemont era déu, però el diable i, la frase que em va arribar a l'ànima: "I ha de saber, vostè, que en Junqueras va mentir molt, però molt. En què, ara no ho sé, però que va mentir, és segur."

Els altres anaven fent que sí amb el cap, mentre el senyor més gran prenia la copa de vermut i en bevia un glop amb el dit petit aixecat.

El saben aquèl que diu que sempre es parla del paradigma del cunyadisme però que molts de nosaltres només ho té com a referent? Ahir, per un instant, vaig notar com les meves cèl·lules es desmaterialitzaven i es tornaven a materialitzar en el món virtual i em vaig sentir enfilada en un tuit, amb els peus penjant al damunt del tuit anterior. Per respecte al meu company, que encara tenia l'entrepà gairebé sencer, no em vaig aixecar, no vaig anar cap el susdit cunyat, i no li vaig tustar l'espatlla mentre deia: cunyaaaaaoooooo.

Tot i que no dubto que, amb qui esmorzava jo, hagués xalat d'allò més.

2 comentaris:

  1. Abans la gent parlava de futbol sense coneixement, hi havia milions d'entrenadors del Barça que ho farien millor que el titular. Ara, com que al Barça ja no l'arregla ningú, el comentari ha passat a la política. I m'hi incloc, eh. Tot i tenir certa informació, em munto les meves pel·lícules i les explico com si fossin la solució, o l'única veritat. I aquí la veritat va per barris i creiem allò que ens transmeten les persones en les que confiem. Fins a quin punt el que pensem, creiem o sabem és cert... no t'ho sabria dir. Però que alguna gent encara té menys escrúpols a l'hora de fer judicis, això també és cert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al principi m'hi enfadada, em sabia greu, ara ja no m'hi amoino, és ben bé com dius tu: cada culé un entrenador

      Elimina

ràpid, que el món s'acaba!