Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 13 d’abril del 2021

En defensa pròpia d'en Joan Tardà

 


"Amb el temps, s'han popularitzat expressions ben explícites per reflectir l'autoexigència de no permetre cap dissociació entre l'agenda social i l'agenda nacional. Quan es cridava sense embuts "de les banderes no es menja encara que duguin un estel". Quan es repudiava una hipotètica pàtria lliure que exclogués una part dels seus fills. Quan amb emoció es compartia que allò que ens havia de vertebrar com a societat no era l'origen de cadascú, sinó una cultura pública comuna de drets i deures democràtics. i quan tot plegat ho manifestàvem amb orgull no fèiem altra cosa que evidenciar un projecte polític per al qual era imprescindible una esquerra nacional en què el combat de les llibertats nacionals confluís amb el de les reivindicacions socials. Aquesta visió és la que amarava les primeres mobilitzacions multitudinàries. Recordeu, per exemple, la de la Plataforma pel Dret a Decidir de desembre de 2007 en protesta per l'obsolet i ineficient servei de Rodalies de Renfe. En hem de tornar a repetir per quin motiu volem la independència, perquè de poc serveix omplir les carreteres d'estelades si no liderem aquest tipus de reivindicacions, que són infinitament més transversals i ens ajuden a teixir aliances i complicitats per tal com posen en escac un Estat que maltracta sistemàticament Catalunya."

Tardà, Joan. En defensa pròpia, amb pròleg d'Arnaldo Otegi. Barcelona, 2021. Ed. Pòrtic.


Catalogació: Començant pel títol, evocador del mateix de Jacint Verdaguer, que no puc deixar d'esmentar -i que reconec que m'agrada molt-, aquest és un llibre dels que convé haver llegit. Ara, sobretot a les xarxes, sembla estar de moda insultar en Joan Tardà. Dubto molt que qui el critica agrament o prova d'ofendre'l amb exabruptes, l'hagi llegit mai o hagi tingut l'ocasió de parlar amb ell ni que sigui dos minuts, perquè l'última cosa que se li acudiria seria ofendre aquest homenàs respectuós, afable, honest i sincer, fins i tot si no s'hi està d'acord, perquè conec poca gent que, com ell, acceptin tant el debat i la discrepància. Sobre el llibre? La vida m'ha posat en la tessitura de ser observadora d'algunes de les veritats -com a temples- que s'hi narren, de tenir coneixences veraces que certifiquen algunes de les altres veritats i, sobre la reflexió política, puc afirmar que la comparteixo gairebé tota. No tenim gaire persones capaces d'un discurs polític de la fondària d'en Joan Tardà i seria imperdonable no tenir en compte allò que ens explica, amb noms i cognoms, i, sobretot, la seva reflexió sobre la nostra realitat política i social, el passat immediat i el nostre futur com a poble.




4 comentaris:

  1. D'acord amb pràcticament tot, especialment pel que fa referència a la persona i la seva capacitat de debatre i d'acceptar les opinions de tothom. Tardà és un referent, i té una capacitat d'anàlisi política a l'abast de molt pocs. Tant és així, que normalment va per davant del que la gent està capacitada per entendre, segurament això genera cert rebuig, a ningú li agrada semblar ximple i no entendre les coses.

    L'únic que poso en dubte és la conveniència del llibre, que evidentment està ple de veritats, i està escrit amb l'honestedat més absoluta. Però la veritat no sempre és agradable de sentir, que a tu i a mi ens agradi, no vol dir que sumi a nivell general.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho sabem company, tot i que, ara mateix, quan tothom escriu el seu pamflet, un llibre com el d'en Joan, que posa negre sobre blanc, fets, noms i reflexió política, mai és sobrer. D'altra banda, no hi diu res que no li hagi sentit dir en innombrables mítings i trobades.

      Elimina
  2. Tardà és un home que quan l'escoltes no costa gens estar d'acord amb ell. No voto ERC, però no comparteixo moltes crítiques parlant d'ells com si fossin l'enemic. Em costa treball entendre el perquè no hi ha una coalició electoral unitaria del independentisme. Entenc que la culpa hi ha que repartir-la, com quan es trenca una parella, que tots dos tenen una part de culpa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, llegint el llibre s'entén força.la dificultat. Jo sóc d'ERC i, sóc partidària de les polítiques possibles, i sé que cal arribar a acords, però només ho accepto per convenciment i autodisciplina, no pas per gust i ganes.

      Elimina

ràpid, que el món s'acaba!