Qui de casa se'n va d'en Toni Cucarella

 

"Que donaria jo per tornar a sentir el gust de la sal a la boca una rosca de pa amb oli i sal Miquel, a berenar! l'àvia em crida la mare és a ca l'ama Petra fent bugades agenollada frega el terra escura espolsa vindrà a sopar baldada l'àvia m'espera amb la rosca de pa amb oli i sal li l'agafe i me'n torne fugint al carrer perquè Ramo Sirera m'espera amb una rosca de pa amb vi i sucre i una fulla rovellada de ganivet per jugar a l'estacadeta faré sis anys i em regalaran unes espardenyes de careta i un plomier sense llapissos ni pintures Miquel, a berenar! Que donaria jo per tornar sentir el gust de sal a la boca"

[...] 

"L'esquela de l'home no mostra foto: nom i cognoms, edat de la defunció, tanatori on s'exposa el cadàver i església on se celebrarà la missa de cos present i el comiat del dol. Encara que l'esquela tinguera foto, seria d'un rostre que tampoc no em diria res. El temps que passa ens deforma els trets, prou que ho sabeu. Som capaços de reconèixer-nos quan envellim a l'ensems, i a còpia de retrobar-nos amb sovintejada freqüència i de mirar-nos cada dia, alors els canvis ens són imperceptibles. Mais, quan no hi ha hagut freqüència sinó llarga absència, els canvis del temps que passa poden ser pertorbadors. però el nom d'un amic no s'oblida pas. Ramon Sirera. je me souviens. Jo he de dir que l'havia buscat a la casa on ell havia viscut, i a la guia telefònica, guies noves i guies velles, però no l'hi havia pas trobat. per què ell no tenia pas telèfon? "

Cucarella, Toni. Qui de casa se'n va. Barcelona, 2024. Ed. Amsterdam.

Miro el full de notes esparses que vaig prenent quan llegeixo un llibre. No solc fer-ho en tots, només en els d'alguns autors que sé que s'ho val o quan, la casualitat, em posa al davant un fragment que em commou i em posa en estat d'alerta. Em faig gran i ja no passa gaire sovint, i em dol haver perdut aquell entusiasme desbocat d'anys ha, que em feia llegir totes les hores que no havia de dedicar a la interacció amb altres éssers humans. Potser perquè em semblaven més reals les vides dels llibres, o més sanadores, perquè en tancar les pàgines ja no m'exigien ni un minut més de la meva existència.

Miro les notes i he d'expressar la meva felicitat que Toni hagi tornat a escriure una novel·la. A voltes em trobo que no sé si sóc a Xàtiva o Rita-Candelària és Grúixenka. M'admira com em bressola en el valencià del xiquet que, en recuperar-lo de vell, ara afrancesat, em porta el record de com parlava l'oncle Francisco, exiliat a Marciac, que parlava un català anacrònic, pre-fabrià, n'est-ce pas? I la sal, com la magdalena, que ens omple d'enyorança d'uns paradisos perduts, que no van ser mai, més enllà del record. El regust amarg de la venjança, la injustícia, mestressa i senyora. La vida, sempre la vida, sense motiu, ni objectiu, que s'enceta en un accident i s'acaba, inexorable.

Catalogació: per Sant Jordi en Toni me'n va dedicar un exemplar que atresoro en la nova petita biblioteca que estic fent. No em cal dir que em fa feliç.