Tant li fot LX

Te n'adones que t'has fet gran quan ets capaç de comprendre els actes dels altres gràcies als teus propis rubors.

Narayama Bushi-ko, La balada de Narayama de Shôhei Imamura

Un paisatge natural immens, impressionant. Una comunitat petita, aïllada i amb dificultats per la supervivència. La jove parella jeu enjogassada. Ella està prenyada. Ell li diu: "tindràs una nena, així no l'haurem de matar i la podrem vendre". El món és bell, els humans, però, fan el que poden.

Els costums d'aquesta comunitat rural del XIX els aboquen al suïcidi o a l'assassinat dels vells, a l'infanticidi i a la venda d'infants per tal de controlar les boques en base a la producció d'aliments. Això es tradueix en tradicions que s'observen, en déus i avantpassats, l'àvia, veient que és una boca més i que impedeix el naixement d'un besnét, s'arrenca les dents per demostrar que ja és l'hora de què l'abandonin al capdamunt de la muntanya. Una lectura de l'antropologia més clàssica d'un dels directors més importants de la història del cinema

Narayama Bushiko, La balada de Narayama de Shôhei Imamura, Japó, 1983. Palma d'or a Cannes el 1983.

Shijie (The world) de Jia Zhangke

A Beijing pots veure tot el món, com si fossis a Torrelles però més ambiciós, però de què et serveix tot un món de cartró pedra si estàs atrapada i ja no saps a quin món pertanys, ni si hi ha cap món on pertànyer? 

Shijie. (The World). Direcció: Jia  Zhangke. Xina, Japó i França, 2004 

Catalogació: no m'atreveixo, en qualsevol cas, no em sap greu haver-la vist.

Diari de bord. Data estelar: 160716. Dia 159

Ahir hi va haver un cop d'estat a Turquia, o, com diu el professor Cotarelo, un "tejerazo" del qual els "todólogos" ja hi van dir la seva, i hi diran la seva durant dies, amanint-ho amb dir-hi la seva, també, del fet de Niça i de ... vaja, que els "totòlegs", els que en saben de tot, ocupen els medis de comunicació als quals, com és natural, acabo anant a visitar per saber més coses de les àrees per on passa el meu fill. És un error, ho sé. Els opinadors d'aquí no en tenen ni la més remota idea del que passa allí, i com què els corresponsals solen ser cars, els mitjans tiren d'agència i et pots trobar un periodista televisiu narrant una notícia del Brasil ... des de l'Argentina!

Per si de cas l'hi envio un missatge al meu fill, tot i que, constato, no m'he sentit especialment angoixada pel cop d'estat. Aquestes coses, a la gent del carrer, i més si està a l'altra banda del país (aquests països solen ser una "mica" més grans que la Garrotxa), els afecta relativament poc. Un altre assumpte seria si estigués en una àrea en guerra o petroliera.

- Hola fill, encara sou a Turquia? Noteu l'intent de cop d'estat?

- No hem notat massa cosa, potser pq estàvem al mig de les muntanyes XD. Vaig partir el rotor d'una roda ahir, lo q connecta la roda al cotxe. Així q hem tingut dos dies mogudets. Ha estat curiós rescatar el cotxe amb la grua pq estàvem perduts al mig del no res, i s'havien de creuar varis rius XD un d'especialment complicat. El gruista s'ho ha passat b ...

- Vaja, que aquest cotxe us està donant més d'un maldecap, però si els gruistes s'ho passen bé ... res a dir.

18. Història d'un cavall de Lev Tolstoi

d'aquí

Amb la Bozena, la noia de la qual he fet de voluntària lingüística i que és polonesa, vaig pensar que seria interessant fer l'experiment de llegir aquesta història. Primer perquè ella és filòloga i, és clar, sempre és interessant posar reptes, i segon perquè ella ja havia llegit Tolstoi en polonès i, per tant, potser li faria gràcia l'exercici de rumiar-lo en una altra llengua. N'hem parlat d'aquest fet, de com n'és de complex copsar tot un imaginari en una nova llengua. El fet és que, quan comences a parlar-la, a llegir-la, és ben bé com si t'haguessis posat les sabates usades d'algú altre. És incòmode, el teu peu no s'hi adapta correctament, la sensació d'estranyesa és constant. Finalment, però, sabates i tu podeu acabar entenent-vos, malgrat que, hem de reconèixer-ho, fins passat un bon temps no ens hi sentirem ben bé com cal.

Aquest cavall, fort i poderós, magnífic, va néixer amb tara. No pas una tara pels cavalls, però si pels humans, tenia la pell pigada. Si mirem el món que ens envolta, veurem arreu com la diferència provoca que puguis dur una vida o una altra. Els humans en sabem un munt de fer veure que som iguals que tots, perquè la diferència es paga cara. I, si la diferència la podem especificar en uns costums, unes robes, una religió, una llengua, aleshores sempre hi ha algú que rep.

La vida del cavall podia haver estat una, unes clapes a la pell van fer que fos tota una altra i ara, ja vell, ens en fa la reflexió.

Tolstoi, Lev. Història d'un cavall. Barcelona, 2012. La magrana.

Catalogació: és clar que sí!

Dies de cuina

I, és clar, malgrat tot, el calendari va rodant i diumenge és Festa Major, això vol dir una vintena de persones assegudes a taula per dinar, malgrat que ens en faltarà alguna, com mon fill petit que va de camí a Georgia (la caucàsica, no la d'on my Mind), i l'any passat ja vam deixar de fer-lo perquè el pare estava tan malalt ...

Aquest matí toca anar a proveir la carn, encomanar el pa i la fruita, triar els aperitius, la beguda ... i començar a passar hores de cuina, és clar.

El menú:

Aperitius variats

Sopa de meló i menta amb encenalls de pernil ibèric (perquè és de la península Ibèrica)

Canelons

Gelat, rebosteria, tortell

Cervesa feta a casa (ha quedat força bona)

Vins de la Terra (del planeta vull dir)

Cafè, te

Gotes i llaminadures -dolç i salat- per passar tota la tarda fins l'hora de sopar

Menú poc original, però a casa només se'ns permet variació en el primer, la resta és canònica.

Ja ho veieu, ara, com què fa fresqueta vaig a capbussar-me als fogons.

I encara no tinc les notes de la universitat.

I en Jordi a Georgia.

Desencís

He dut a la mare a regar el roure que vam plantar al damunt de les cendres del pare. Només quedava un forat. Algú ha decidit que li agradava l'arbre i se l'ha endut, no hi havia traces d'animals, ni restes de l'arbre i es veia el senyal d'una eina. Hem tapat el clot i hem marxat. No en plantarem cap altre. He volgut odiar qui ho hagi fet però no he pogut. M'ha fet ràbia, sí, però he provat de pensar com aquella persona que ha vingut al bosc, ha vist un roure bonic, i se l'ha endut, espero que a casa seva i no pas a vendre'l. On creixi que es faci alt i fort. N'hi haurà prou, quan superi el desencís.

San Zimei. Les trois soeurs du Yunnan de Wang Bing

10, 6 i 4. Nenes a 3.200 metres. Sense mare i amb el pare absent perquè ha anat a la ciutat a buscar feina. L'entorn familiar, però, funciona. Per nosaltres seria un estil de vida intolerable. Per elles és l'única vida que coneixen.

Un documental de Wang Bing, V.O.S francès. Tot i que reconec que no he fet servir els subtítols, no feien cap falta. M'he recordat constantment mentre creuàvem les muntanyes entre el Vietnam i la Xina, amb cases plenes de criatures, sense cap adult, que estaven als camps. Diuen que Wang Bing és un dels millors, no en tinc cap mena de dubte.

Diari de bord. Data estelar: 260616. Dia 139

- Ei fill, què tal? Per on pares? Ja sou de viatge? Tot bé?

- Ieps! sí, viatjant ja, x rius i muntanyes, tot genial?

- On?

- Xl centre d turquia, aprop de konya, x casa tot b?

- Sí, eleccions, per variar. Per la resta bé.

- Hehehehe. X cert mare, estic jugant bastant a escacs últimament. Podries dir-li al pare q m'enviés algun llibre d'escacs?

(estem parlant d'enviar-lo al kindle, és clar)

- Ara li dic.

- Merci! X cert! si pogués ser tb un llibre "palabras radiantes" d brandon sanderson

- Ja li diiiiiiic, petons

- I espera, espera, hahahaha

- Cap problema. A lu tont te'n colo algun de bo en el teu idioma.

- Hehehehe tb del brandon sanderson "legion: skin deep" si no està en castellà en anglès

- D'acord, ja li ho diré després que ara sóc al recompte de les eleccions

- Hahaha Q divertit

- Sí, iupi (smile de plorar)

- X cert, quasi veiem un ós

(quina dèria ursina!)

- Glups!

- El teníem a 20m

- Els óssos maten gent i vosaltres sou gent

- No, no ho fan, normalment. Uns caçadors ens van dir que sinó tenen cries potser ens escupen i no massa més. Es veu que els agrada escopir.

- Escopir?

- Sí, això ens van dir, q se't posen a dos potes davant teu i t'escupen a la cara XD

- Mola això dels óssos, potser es pensen que són llames. Per cert, vaig enviar X€ a Imece

- Guai

- Semblen bona gent.

- Sí, l'Ali és guai. És un bon tio. Volia molt q ens qdéssim tot l'estiu.

- Si t'hi haguessis quedat potser haguéssim vingut de vacances, per veure't i donar un cop de mà. Però ara no sabem massa què fer.

- Haha, hagués estat graciós.

- Home, et trobem a faltar, la veritat. Però bé, en la situació que estem tampoc podem fer gaire projectes.

- Per cert, hem adoptat un gat, Abu Catus.

- Un gat? què guai! Fotos!

- Què bonic!

14. Tothom hauria de ser feminista i d'altres animals (15, 16 i 17)

No és que no hi fos, o que no llegís, senzillament que els exàmens -i la campanya electoral- enguany em tenen ben embolicada. Tot i això no puc evitar seguir llegint i, a part d'aquests en tinc cinc més -o sis- encetats, que llegeixo a estones perdudes, en trajectes infinits de vagues de metro, consultes de dentistes, passadissos de facultat i abans de caure en coma cada vespre.

La Chimamanda Ngozi Adichie és, a més d'una novel·lista, una "feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agrada pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar els homes", vaja que m'agrada, potser perquè sóc feminista, no sóc africana, però no em faria res ser-ho, no odio els homes i m'agrada pintar-me els llavis i dur sabates de taló alt, tant com m'agraden les meves botes de muntanya.

O sigui que, número catorze: Tothom hauria de ser feminista de Chimamanda Ngozi Adichie, que, de fet, és la conferencia del damunt en format llibre, editada enguany a Barcelona per Fanbooks.

En el número quinze de la meva "Pila del 2016" hi tinc l'últim de l'Empar Moliner, coses de Sant Jordi, Tot això ho faig perquè tinc molta por, premi Mercè Rodoreda 2015. Retrats d'avui amb la ironia, el sarcasme sovint, amb què l'Empar Moliner ens té acostumats a mirar les persones que ens envolten. Publicat a Barcelona, a l'editorial Proa i n'és la tercera edició.

El setze és un llibre curiós que mai se m'hagués acudit de comprar, perquè és d'aquells llibres que o bé te'ls aconsellen, o bé et cauen a les mans per casualitat o bé, com en aquest cas, te'ls regala una polonesa de Cracòvia -la ciutat, no el programa de Tv-, traductora del suec al polonès i viceversa, estudiant de català i amb qui he tingut el plaer de compartir la lectura de Tolstoi en català, ja que sóc la seva voluntària lingüística.

La Bozena, que així es diu la meva polonesa, em va regalar El ángel caído, d'Olov Enquist. Un llibre estrany, molt ben escrit, d'aquells que et fan qüestionar coses, no tant de la vida, sinó de tu mateixa com a lectora i de la teva relació amb tot allò que saps o esperes d'una novel·la. Publicat a Madrid el 1998, he viatjat amb el circ de monstres, sentint sempre com si sota els meus peus no hi hagués terra sòlida. Una sensació francament enervant, que no sovint trobem als llibres.Interessant llegir l'apunt del seu prologista, Jesús Ferrero.

Finalment, en el número disset, hi incloc un dels llibres que m'han estat torturant aquest semestre, Teoria cultural y cultura popular de John Storey, Barcelona, 2012, ed. Octaedro. Llibre guia de l'assignatura de Teoria de la cultura, a la que espero haver aprovat amb un cinc pelat després d'intentar memoritzar cadascun dels teòrics sobre la cultura que surten cada cinc minuts des del minut ú de l'existència de la humanitat.

Ja ho veieu, n'hi ha algun més, però no voldria pas atabalar més enllà de deixar constància que: ú, estic viva, dos, no m'oblido del blog, tres, ni de vosaltres, quatre, encara llegeixo tot el que puc i més i cinc, a veure si, per fi, puc trobar l'estona diària per seguir per aquesta casa.