Tant li fot CXVI

Faig el voluntariat lingüístic amb una advocada hondurenya invident. Avui hem parlat més d'una hora per telèfon i sempre tinc la sensació de què només hi guanyo jo. La conclusió d'avui: als invidents, els vidents no solen veure'ls. I sí, sol ser una paradoxa certa.

En defensa pròpia d'en Joan Tardà

 

"Amb el temps, s'han popularitzat expressions ben explícites per reflectir l'autoexigència de no permetre cap dissociació entre l'agenda social i l'agenda nacional. Quan es cridava sense embuts "de les banderes no es menja encara que duguin un estel". Quan es repudiava una hipotètica pàtria lliure que exclogués una part dels seus fills. Quan amb emoció es compartia que allò que ens havia de vertebrar com a societat no era l'origen de cadascú, sinó una cultura pública comuna de drets i deures democràtics. i quan tot plegat ho manifestàvem amb orgull no fèiem altra cosa que evidenciar un projecte polític per al qual era imprescindible una esquerra nacional en què el combat de les llibertats nacionals confluís amb el de les reivindicacions socials. Aquesta visió és la que amarava les primeres mobilitzacions multitudinàries. Recordeu, per exemple, la de la Plataforma pel Dret a Decidir de desembre de 2007 en protesta per l'obsolet i ineficient servei de Rodalies de Renfe. En hem de tornar a repetir per quin motiu volem la independència, perquè de poc serveix omplir les carreteres d'estelades si no liderem aquest tipus de reivindicacions, que són infinitament més transversals i ens ajuden a teixir aliances i complicitats per tal com posen en escac un Estat que maltracta sistemàticament Catalunya."

Tardà, Joan. En defensa pròpia, amb pròleg d'Arnaldo Otegi. Barcelona, 2021. Ed. Pòrtic.

Catalogació: Començant pel títol, evocador del mateix de Jacint Verdaguer, que no puc deixar d'esmentar -i que reconec que m'agrada molt-, aquest és un llibre dels que convé haver llegit. Ara, sobretot a les xarxes, sembla estar de moda insultar en Joan Tardà. Dubto molt que qui el critica agrament o prova d'ofendre'l amb exabruptes, l'hagi llegit mai o hagi tingut l'ocasió de parlar amb ell ni que sigui dos minuts, perquè l'última cosa que se li acudiria seria ofendre aquest homenàs respectuós, afable, honest i sincer, fins i tot si no s'hi està d'acord, perquè conec poca gent que, com ell, acceptin tant el debat i la discrepància. Sobre el llibre? La vida m'ha posat en la tessitura de ser observadora d'algunes de les veritats -com a temples- que s'hi narren, de tenir coneixences veraces que certifiquen algunes de les altres veritats i, sobre la reflexió política, puc afirmar que la comparteixo gairebé tota. No tenim gaire persones capaces d'un discurs polític de la fondària d'en Joan Tardà i seria imperdonable no tenir en compte allò que ens explica, amb noms i cognoms, i, sobretot, la seva reflexió sobre la nostra realitat política i social, el passat immediat i el nostre futur com a poble.

Tant li fot CXV

El món és ple de gent, i també hi ha persones. 

Tant li fot CXIV

Que l'anticipació és la font de la infelicitat, i que el futur és ara, ja s'ha dit fins la sacietat, però no ve d'aquí de recordar-ho. 

Tant li fot CXIII

Les persones hiperactives pressentim la catàstrofe quan detectem cotes literàries de dramatisme en el nostre dia a dia.

Tant li fot CXII

Amb els anys he sabut que només estant al costat de les dones equivocades estic en el camí encertat i en pau. 

Ubuntu d'en Raül Romeva

 

"Crec molt més en la gent que no té por, ni vergonya, ni mandra d'arremangar-se, que assumeix la complexitat com un estat natural de les coses i no com una fatalitat, i que malgrat les dificultats i les nombroses forces que pressionen en sentit contrari s'atreveix a plantar cara i a liderar el canvi de consciència, tal com fan des de fa molt de temps centenars, milers, milions de persones arreu del món, en petits pobles o grans ciutats, al nord i al sud, amb molts recursos o amb gairebé res."

Romeva i Rueda, Raül. Ubuntu. Barcelona, 2020. Angle Editorial. El fil d'Ariadna, 117

Catalogació: llegir sobre el bé comú, la virtut, la construcció de la confiança, les sobiranies i el futur possible des del realisme, sense paranys, analitzant el món amb els propis ulls i els dels pensadors actuals -me'n congratulo de compartir uns quants referents, n'he parlat aquí- de la mà d'una de les persones a la que no ha fet por oferir la seva llibertat, és un honor. Jo estaré sempre a l'equip d'en Raül Romeva, dels homes i les dones que fan possible que caminar damunt d'aquest manicomi rodó sigui realment acceptable.

Contra el tiempo de Luciano Concheiro

 

d'aquí

"La política cortoplacista está basada en los bandazos, movimientos bruscos dados de un lado para otro del espectro ideológico. El buen político es aquel que tiene ideales maleables y, además, sabe cómo cambiarlos velozmente para adecuarse a lo que dicte la coyuntura. Los principios rígidos son un lastre. El compromiso político corresponde a otra época, una en la cual se confiaba en el futuro. Para comprometerse, así como para ser fieles, debe superarse el presente y pensar en el mañana. Esto se ha vuelto imposible: la única preocupación son los eventos cotidianos.

Más y más, la participación política se limita a una sucesión de tormentas de indignación [shitstorm] que se esfuman a la misma velocidad con la que surgieron."

Concheiro, Luciano. Contra el tiempo. Barcelona, 2016. Ed. Anagrama. dgt.

Catalogació: entendre el present i els seus actors passa, invariablement i afortunada, per la filosofia i els filòsofs. Interessants reflexions i molt adequades al nostre tempo i llenguatge.

Tant li fot CX

Com més m'hi fixo, més me n'adono que tots els que sempre parlen de meritocràcia només volen que els criteris d'avaluació estiguin basats en els mèrits ... d'ells.

Sansho Dayu de Keni Mizoguchi

La compra-venda d'éssers humans, la misèria, la crueltat, les tortures, la injustícia, la mort, la pèrdua no són suficients com perquè el protagonista renegui de la compassió: "Sense compassió, (empatia en diríem avui), un home ja no és humà".

"La visión del mundo de Mizoguchi es negra como boca de lobo: violencia, traición y crueldad están a la orden del día. Cambiar no es posible, solo oponerse permaneciendo fiel a un ideal. La lucha entre el bien y el mal es, en definitiva, una batalla que se libra contra uno mismo." Schneider, Steven Jay. 1001 películas que hay que ver antes de morir.

Sansho Dayu (L'intendent Sansho). Japó,  1954. 123 minuts. Direcció: Kenji Mizoguchi. Amb la gran Kinuyo Tanaka. 

Catalogació: Schneider la posa entre les 1001 pel·lícules ... segurament té raó, encara que tampoc és cap mèrit, no dubto del que es diu que totes les obres de Mizoguchi són obres mestres.