Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 21 de gener de 2013

Mastegar textos: Pedrolo

Més enllà de passar amb el fast-food que ens empapussen avui.

"L'alienació en què viu la classe obrera, i en la qual l'han mantinguda i la mantenen les organitzacions pròpies amb més incidència en el món del treball, fa possible que el proletariat dirigeixi les seves energies a la propaganda d'unes normes culturals burgeses en lloc de maldar per la creació d'una cultura popular, arrelada en el geni de cada país. I si aquestes normes li diuen, al proletariat castellanoparlant, que el fet cultural de la seva comunitat està amenaçat per l'existència de pobles diferents, és explicable que, instal·lat en una comunitat en la qual ha hagut de refugiar-se per incompentència o mala voluntat de l'organització social que l'expulsava de casa seva, pretengui, aquí, la conservació d'una indentitat que els dirigents de l'Estat converteixen en arma de desintegració d'aquests països que els fan nosa i en motiu de fricció entre els qui haurien d'estar units.

Que aquest argument no hagi estat discutit fins a revelar-ne la fal·làcia pels partits esquerrans de casa nostra, explica el seu torn que a bona part del proletariat català no se li hagi acudit que se'l feia víctima d'un engany monstruós, perquè se li ha reclamat una solidaritat de classe no pas per a defensar la seva classe i obtenir, eventualment, la victòria d'aquesta classe, sinó per a contribuir a l'enterrament de la nació catalana i al triomf definitiu del món castellanoparlant que de cap de les maneres no es confon amb l'internacionalisme proletari, com ens podrien dir els obrers francesos, anglesos, italians, etc., ben poc disposats a renunciar a les parles respectives a favor de la del company "espanyol".

Són simptomàtiques d'aquesta voluntat de confusió que no para de perjudicar-nos tantes i tantes assemblees reunides amb la finalitat d'estudiar reivindicacions de caràcter social o econòmic en les qual comença per plantejar-se l'assumpte de la llengua. La més recent, o una de les més recents, és la convocada a Sant Sadurní d'Anoia a propòsit del conveni del xampany. El primer quart d'hora, ens informava l'"Avui", fou dedicat a discutir si es parlaria en català o en castellà, i gairebé és inútil de dir que aquesta darrera llengua sortí victoriosa de "l'enfrontament dialèctic", si bé a l'hora de fer preguntes se'n van fer en tots dos idiomes. No ens diu el cronista local del diari quina cara hiposaven els qui al seu lloc d'origen no tolerarien que els trepitgessin la identitat amb una sola paraula forastera.

Ara, si hi va haver discussió, i durà quinze minuts, senyal que entre els reunits no faltaven uns quants obrers decidits a no deixar-se espoliar, i aquesta és una nota esperançadora. Una gran part del món del treball veia ben clar, cinquanta anys enrera, que el català era la llengua del país, no la de la burgesia, com alguns partits i sindicats li han començat a dir amb una mala fe que repugna, perquè aquests partits i aquests sindicats havien de saber més bé que ningú que l'idioma de Lenin, per exemple, era el mateix que havia utilitzat el tsar (quan no se servia del francès, naturalment!). No sabem de cap poble que, en fer una revolució i instaurar una altra estructura social, hagi canviat de llengua per por que se l'acusi de parlar-ne una de burgesa. Tampoc no sabem que cap partit socialista o comunista "espanyol" tingui el projecte d'abandonar el castellà si un dia passa els taps a la burgesia i enderroca l'ordre social capitalista. I té una bona raó per no fer-ho: les masses (mot de connotacions despectives que un pensament polític avançat hauria de deixar de banda) no els seguirien.

Si les coses són així, i em sembla difícil que se'm contradigui, només podem interpretar la posició d'alguns partits i sindicats que demanen el "respecte" total a la parla dels immigrats com un desinterès, també total, davant la cultura del nostre país, que és la dels obrers catalans, als quals, amb aquestes maniobres de caràcter genocida, es priva de transformar-la en una cultura popular o, potser amb més exactitud, de recobrar-ne, de moment, aquelles parcel·les que ja havia aconseguit, abans de la galdosa croada, a través d'ateneus i d'altres centres obreristes destruïts pel franquisme."

Manuel de Pedrolo. Avui, 16 de juliol de 1980.

5 comentaris:

  1. Han passat més de tres dècades des que Pedrolo va escriure una cosa tan assenyada com la que ens reprodueixes i la cosa de la llengua sindical continua igual o pitjor que al 1980. Dissortadament. Però amb la gran onada migratòria d'aquests darrers anys tampoc veig que els sindicalistes defensin ara la llengua dels que parlen amazig, romanès o xinés. És a dir, se'ls veu el llautó.

    ResponElimina
  2. No és fàcil aquest tema de la llengua i la classe social,i és veritat que no es pot confondre l'internacionalisme de l'esquerra amb matxacar una cultura... esclar que l'esquerra no és qui més matxaca... Potser després de dinar ho veuré més clar.

    ResponElimina
  3. Avui he llegit en un article que estem en un moment semblant a la transició, de canvi... tant de bo!
    Bona nit, Clidi!

    ResponElimina
  4. Tinc uns quants amics -anarcos de la vella escola- que, a fi d'amagar la seva ignorància, encara sostenen la suposada condició burgesa del català. De res val que els reiteri l'afany patriòtic dels antics ateneus llibertaris; que ells segueixen ferms: com afiliats a Ciutadans quan no a la mateixa Falange. Vols algun nom?

    ResponElimina
  5. Passen els anys, i els problemes no es resolen... quan t'adones que fa 30 anys de l'article i es tant vigent fa ràbia, la veritat!

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!