Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 3 de juliol del 2013

per massa o massa poc

Últimament, segons quins opinadors escoltes, llegeixes, et transcriuen, els que volem la independència de Catalunya hem passat de ser jueus a ser uns nazis.

Abans, no fa pas gaire, quan érem tots rics i famosos i això semblava la bóta d'en Farriol, als que volíem la independència de Catalunya ens deien bufanúvols, els més amables, i rancis, carlins i antiquats els globalistes, a la dreta i a l'esquerra, que també costa d'entendre com és pot ser "ciutadà del món" i d'esquerres quan els únics als que els interessa la caiguda de fronteres és a les grans multinacionals per no tenir cap trava a l'hora d'establir un únic mercat i un poder global.

Ara, tots plegats, hem descobert que la mamella no rajava per sempre i les files d'independentistes s'han engruixit de corts de conversos a la causa, als quals, com no pot ser d'una altra manera, els calen actes, símbols, parlaments, líders, que els dotin d'un discurs al que, fins ara, no havien prestat atenció, una cançó d'aquelles que, malgrat haver-la taral·lejat a voltes, ens saps la tornada però no la lletra.

Aleshores, quan la possibilitat esdevé palpable, que ja se sap com són les masses quan les carrega el diable, salten com una molla els detractors apocalíptics, a dreta i esquerra altra vegada -sembla mentida com es poden arribar a tocar, eh!- i ja hi tornem: nazis.

Vivim encara immersos en les afirmacions freudianes sense adonar-nos que el paradigma ha canviat. Al món hi ha, pel cap baix, 7.000 milions de persones -7.126.690.233 en el moment just de consultar-ho i pujant a més d'una persona per segon- i no pas totes veuen el món a la europea, malgrat que la re-colonització brutal que hem fet amb la tecnologia i els mitjans de comunicació, estigui anorreant una cultura i una cosmovisió rere l'altra.

L'individu és un concepte distint, aquí i a la Xina Popular, i la massa és, també, quelcom distint. Reconec, que després d'haver estat educada -ensinistrada?- en l'odi al nazisme per part, essencialment del cinema -llàstima que no em van permetre odiar-lo mitjançant conèixer la història del meu avi-, les postes en escena, del tipus que siguin, em fan angúnia. I, com és natural, els detractors de l'assumpte, automàticament, ens endossen l'epítet nazi i ja no els cal elaborar cap mena de discurs. A n'ells només els cal repetir: nazi, nazi, nazi ... i res més, tothom sap què volen dir. I nosaltres? doncs nosaltres ens sentim incòmodes, alguns pretenen justificar-se i això, per la pròpia incomoditat pot dur a la violència, i d'altres sentiran com trontollen les seves idees, de sempre o recentment adquirides, per mor de no estar caient en l'abisme de l'oprobi universal.

Vaig ser al "Concert per la Independència" i no pas perquè m'agradin aquests esdeveniments, també em sento incòmoda massa hores en un concert del Bruce Springsteen, o sigui que dedueixo que la meva angúnia és per estar massa estona tancada en un lloc, amb massa gent i sense un lavabo amb garanties higièniques acceptables. Vaig escoltar molta poesia anarquista i un tast d'una mica de tot. No em va agradar pas tot, i ara! Normalment no em sol agradar en Lluís Llach, i continuo pensant el mateix, però a la meva parella li agrada, pel que ja em va estar bé que ell s'ho passés bé. Normalment la Núria Feliu i la Marina Rossell desperten els meus instints assassins, però no em van fer cap nosa. Normalment en Joel Joan em posa els nervis "nerviosos", però a Catalunya, qualsevol quina sigui aquesta Catalunya, el primer exercici que hauríem de fer tots és aprendre que no tothom pensa com nosaltres i per això no cal anorrear-lo.

O sigui que, amb tota la franquesa, vaig participar d'un acte on hi estava representada una gran part de la societat catalana. Em van agradar els palestins, llàstima que no hi haguessin jueus. No pas perquè m'estimi més els uns que els altres, però hagués estat una bona imatge veure'ls cantar tots plegats, que per aquelles terres també n'hi ha de gent que pensa. I hi vaig participar perquè crec en la independència del meu país, no pas per qüestions ètniques, sinó per qüestions de redisseny d'aquest despropòsit que anomenem Terra.

Ara, als que pretenem que el poder resideixi en el poble, als que creiem en la independència de Catalunya com un mitjà, no com una fi, als que ens neguem a ser absorbits per una massa informe que se satisfaci només amb soma, ens diuen nazis. Potser sí que aquests actes de majories poden remetre'ns a la imatge cinematogràfica que tenim d'en Hitler y sus muchachos, però amb els gitanos de Gràcia a l'escenari, ja em perdonareu, algú hauria de refer el seu discurs i dir-nos que no a la independència per a, per b i per c, no per nazisme. Atorguin-nos un xic més d'intel·ligència si us plau.

5 comentaris:

  1. No et preocupis pels conversos, Clidi, no et pots fer convers venint del PP, hi pots estar tant o més allunyat, per tant, les infectes acusacions de nazisme, com diria un nen, reboten al qui les fa. No vaig estar al concert, vaig veure la segona part des de la barrera (tv), em va agradar ser al del Llach del 85 però vaig trobar que aquest glorificava massa la seva figura, em sembla que no calia! Bé, tampoc és important, l'important és que la gent pugui, puguem expressar, amb l'art, el discurs, i sobretot els vots, el que volem, que és la gent la que mana, coi. Bon dia i bona anàlisi que ens has fet!

    ResponElimina
  2. Jo ho vaig viure com un acte de reafirmació de nosaltres mateixos. El programa del concert segurament va estar condicionat per molts factors però va resultar prou digne. El millor van ser les grades i l'esperit d'unió que s'hi va viure.

    ResponElimina
  3. Redissenyant el despropòsit. Una bona definició. Te l'agafo.

    ResponElimina
  4. L'estratègia de la por va ser inventada fa moltíssim temps i segueix funcionant. Uns diuen que els catalans, en general, som nazis, i tants altres s'ho creuen, i com que nazi és una cosa molt lletja, doncs els catalans són una cosa molt lletja. La vergonya és que fent la comparació estan menystenint les víctimes del nazisme, fan com si no tinguessin cap importància i només importessin les maneres dels nazis/catalans.

    Com era d'esperar, el concert en qüestió estava ple de blogaires. No he volgut comentar cap dels molts posts que es van fer sobre el tema, i és que d'alguna manera no m'atrauen aquesta mena d'actes. Tota reivindicació és bona, però no crec que per fer concerts d'aquesta mena la nostra situació millori, i a actes festius de qualsevol tipus jo ja no hi solc assistir. Espero que no se'm mengi ningú per dir això, molt maco tot plegat, però no deixa de ser una anècdota.

    ResponElimina
  5. No els traurem del seu diagnòstic erroni: ens veuen com una massa "aborregada" dominada per un govern que ens manipula amb desinformació i un ús pervers del llenguatge. Tots els governs ho fan, o ho intenten, però que tots apliquin tàctiques de propaganda nazi no fa que tots siguin nazis, ni de bon tros, és clar. Acabo de tornar de Berlin i visitar el camp de Sachsenhausen és la millor manera de fer-se càrrec de les distàncies, però també dels paral·lelismes. Deia un altre principi de la propaganda goebbeliana que cal carregar sobre l'adversari sempre els propis defectes i vicis. D'això en saben molt, els nostres bescantadors.

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!