Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 11 de novembre del 2013

pare

aparentem normalitat, massa normalitat. provem de no fer patent allò que ens atenalla l'ànima. de tant en tant, veus que algun de nosaltres necessita desaparèixer, per plorar una mica i recobrar la serenitat. els metges ens han dit ... i provem de no avançar res, de mantenir el tipus, perquè el dol encara no toca, perquè no en podem fer escarafalls de la normalitat de la vida. i, ara,  comences a atresorar cada gest, cada paraula, la més innocent, la més absurda, perquè saps que les hores estan comptades i saps, també, que aquests últims instants, seran els que reviuràs, una vegada i una altra, cada dia dels que a tu et restin de vida, quan ell ja no hi sigui.

7 comentaris:

  1. Una abraçada molt gran per tu i per tots. Ànims.

    ResponElimina
  2. Atresora cada gest, fas molt ben fet, i cada mot, també, aquests et duran consol i companyia, i no només aquests, sinó aquells llunyans que ara ni recordes, tornaran com tresors amagats en forma de somriures.

    Una altra abraçada, immensa, Clídice.

    ResponElimina
  3. Buf... una abraçada ben forta per a tota la família!

    Aquests cops sempre són durs i "difícils de gestionar" com dirien avui en dia.

    ResponElimina
  4. Una forta abraçada i no et posis massa trista, segur que ell no ho voldria.

    ResponElimina
  5. Una abraçada, Montse. Una forta abraçada.

    ResponElimina
  6. Una abraçada ben forta, Montserrat. I ja sé que ni ell ni tu us trobareu sols aquests dies.

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!