Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 21 d’octubre de 2014

Un antropòleg a Mart


"L'univers no és tan sols més estrany del que ens imaginem, sinó més estrany del que ens podem imaginar." (J.B.S. Haldane)
 "No era l'art, en la seva quintaessència, l'expressió d'una visió personal d'un jo? Podia una persona ser un artista sense tenir un "jo"? (p. 199)

Un cirurgià amb la síndrome de Tourette, un artista que perd la visió del color, una professora autista ... Malalties neurològiques? No, persones. Malgrat els seus greus handicaps, el neuròleg Oliver Sacks és capaç d'humanitzar-nos aquestes persones i, gairebé, oblidar les seves greus malalties que tant els condicionen. És clar que són casos puntuals, però també són la demostració que ens cal enfocar millor la diferència i aprendre molt encara.

Sacks, Oliver. Un antropòleg a Mart. Set contes paradoxals. Barcelona, 2010. La Magrana.

Catalogació: interessants reflexions sobre el funcionament del cervell.

4 comentaris:

  1. Amb el cervell passa una mica com amb el Word, que tots tirem amb un 10% de les possibilitats que ens ofereix, és la conclusió a la que he arribat després de llegir el del barret d'en Sacks.
    Bé, això i el fet que els tests, els mètodes, les avaluacions són insuficients, perquè només mostren els dèficits, però no les capacitats i resulta que alguns dels malalts retratats arriben a considerar la seva malaltia com a un do, en el sentit que, si es curen i esdevenen 'socialment acceptables', perden el centre i el sentit de la seva vida. No sé què pensar d'una curació tan i tan estranya.

    ResponElimina
  2. És un dels meus llibres preferits de tots els temps, Clidi!!

    ResponElimina
  3. diuen els savis mu que en fem servir el 100%, del cervell, no del word, i ja no parlem de l'excel que aleshores és un escàndol, però, és clar, no pas tothom té les mateixes capacitats. Les avaluacions, però, sempre són una fal·làcia, perquè parteixen d'uns estàndards i uns interessos. Un altre món són els que anomenen idiots sauvants, que, encara avui, tinc la sensació de que se'ls tracta com a monstres de fira. Dins les bromes macabres del destí, el meu fill gran, quan tenia cinc anys, va tenir una mestra amb paràlisi cerebral. Fins aleshores, ho reconec, no vaig comprendre que la diferència entre ella i una altra persona amb un altre tipus de paràlisi cerebral podia ser exactament la mateixa que la meva. La natura fa bromes de mal gust o, senzillament, no sempre li surt prou reeixit el trencaclosques i com què tots tendim a assimilar-nos al grup, i el grup pressiona perquè sigui així, no m'estranya gens aquesta angoixa de les "curacions".

    Gemma :D

    ResponElimina
  4. M'apunto aquest llibre a una llista que he obert al mòbil. Quan en tingui ocasió l'intentaré llegir.

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!