Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 10 d’abril de 2016

Una, dues i tres

En aquest punt, a ningú deu escapar la meva flaca pels escarabats i les pel·lícules orientals. Cadascú amb les seves manies. Ara mateix, no sé si la melancolia que solen desprendre aquestes pel·lícules -els escarabats també, però menys intensa-, és la millor companya de viatge. I és que, fins i tot en els suposats films còmics, hi ha un deix de tristesa mil·lenària difícilment defugible. Una mica com en el neo-realisme italià, que també és una de les meves dèries, i que potser em fa més mal per allò de la proximitat cultural. Totó i Fabrizi s'assemblen massa a massa gent que he conegut i he estimat.

Però tornem als orientals i a un fet que passa anualment i que no em fa especialment feliç, que la meva parella desapareix durant una setmana amb els amics fent alguna ruta a peu que els doni l'excusa perfecta per anar a menjar com uns goluts que són. No em fa feliç perquè no m'agrada dormir sola (això sembla un cuplet), però hi ha un únic detall que em rescabala, ni que sigui mínimament, de l'angúnia d'haver de compartir el llit només amb els coixins: el comandament de la televisió!

Un cop l'any, un únic cop a l'any, sóc mestressa i senyora de tan preuat artefacte: el comandament! I, aleshores, vénen les nits de maratons de pel·lícules xineses, coreanes, honkongueses i el que convingui, en V.O.S., i totes les repeticions que calguin. Perquè una altra de les meves flaques, amén de rellegir llibres, és veure pel·lícules que m'agraden totes les vegades possibles i més.


Memories of murder de Bong Joon-Ho (2003). Corea del Sud. L'he vist potser tres vegades, només.


2046 de Wong Kar Wai (2004). Hong Kong. L'he vist unes deu vegades, pel cap baix. I també repeteixo sovint la seva "primera" part, In the mood for love, encara que potser no tantes. M'apassiona l'estètica fòrmica dels seixanta. A més, com diu la meva estimada Yi Ling, productora de cinema a Taiwan -i que, per cert, ja no és la companya del meu benvolgut, i torero, fill petit- Wong Kar Wai is a genius. Sense cap mena de dubte.

I, finalment, una de xinesa que em va robar el cor, no tant per la història, una mica escabellada -els crítics no l'estimen gaire, però, qui estima els crítics?-, sinó pels paisatges, els colors, els personatges còmics ... Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos (2009), basada en la pel·lícula Blood simple dels germans Coen. Bé, en Zhang Yimou no acostuma a decebre'm mai, i aquesta pel·lícula, absolutament visual, ja l'he vist quatre o cinc vegades. I la tornaré a veure, sobretot pel desert, per com s'equilibren les robes, els colors, les llums i les ombres. I perquè una mica com en la Commedia dell'arte, els personatges són estereotips que transcendeixen temps i cultures.


Bé, ara ja he perdut el control del comandament, fins l'any vinent. Ara, aquestes, a reposar a la prestatgeria de les pel·lícules que m'agrada repetir. També tinc la prestatgeria dels llibres per tornar a llegir. Manies que té una.

告别 Gàobié




3 comentaris:

  1. Veure "2046" tantes vegades no pot ser bo de cap de les maneres. Hauré de parlar amb el teu home.

    ResponElimina
  2. La de memories of a murder l’he em va agradar perquè allà tothom es un incompetent, tan els policies com el propi assassí, ningú fa res bé en aquella pel·lícula. En canvi 2046 i mood for love les trobo insofribles, no suporto aquestes pelis tan depriments on no passa res.

    ResponElimina
  3. D'acord Allau, quan veniu per dir-li-ho?

    Ja m'estranyaria que t'agradessin les de Wong Kar Wai Pons, ara convindràs que la del Bong Joon-Ho és fascinant per l'estrambòtic de tot plegat. Et passes la pel·lícula pensant en si, de debò, es resol cap crim a Corea :P

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!