Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 30 de març de 2018

Com si antropologuegés



I sí, al cap de gairebé quatre anys, vam poder fer el que podia semblar una imitació de vacances, sis dies a la vall del Draa! Sis dies! Qui m'havia de dir que sis dies serien tan llaminers per a mi, però la realitat sempre és tossuda i acabes modificant moltes actituds. Ara, passats uns dies, com a la fotografia: quin és el nus real? Van passar moltes coses, gràcies, sobretot al Juan Antonio Muñoz, que va ser un introductor de luxe al món del palmerar i la kashba, al desert i la muntanya. Vam córrer perill, perill d'enamorar-nos massa, perill d'enyorar massa, perill d'entristir-nos massa. Són els perills que es corren quan visites mons que moren, irremeiablement, manta vegades en mans del propi estereotip, per mor dels quatre dirhams que et llençaran els turistes. En Juan Antonio en vol conservar la puresa, ho prova, si més no amb les seves fotos, talment ho fan els drauis provant de parar les dunes del Sàhara que es menja els seus poblats i els seus horts.

Vaig pensar que mai podria fer fotografies tan belles i vaig saber, també, que els meus ulls sempre acabaven veient una llauna de Fanta, un rètol de Mirinda, alguna peça Adiddas sota una gel·laba ... i, curiosament, no com a ofensa, sinó com a símbol. Vaig tenir moltes ganes de fotografiar no pas el món com encara sembla que és en alguns pobles, sinó el jovent amb auriculars al capdamunt d'un ruc carregat de verdures, els nens i nenes a les carreteres amb les seves motxilles ... de què deuen parlar? En una kashba, en un habitatge totalment tradicional, quan vam entrar a dinar asseguts a les catifes, van canviar el canal de la TV i ens van posar Al Jazeera, en anglès. Ells no entenien un borrall d'anglès, ens el van posar per a nosaltres, que no en teníem cap interès.

Globalització? Unes nenes m'esperaven al matí, fora de la casa de fang on dormíem. No podíem parlar, tenien sis o set anys i parlaven bereber, o àrab i ça va, perquè és tot el que saben dir de francès, ça va i madamme, donne moi un stylo! Les vaig fer envolar agafades de les mans, i ens vam fer pessigolles, fins que em van semblar com petites mosques molestes. Les criatures, totes, no saben com parar quan els prestes atenció i més encara quan no tens manera de comunicar-te amb la parla. Vaig pensar, però, que les dones som els éssers més globalitzats del planeta, el patriarcat ens té globalitzades de fa segles. Al davant de la que semblava més entenimentada, vaig aixecar la mà dreta amb el palmell cap avall i vaig baixar l'esquerra amb el palmell cap amunt. De seguida, la minyona va fer el mateix, a la inversa i va començar una cançó rítmica, mentre ens anàvem picant les mans i fèiem les combinacions que hem fet totes les nenes del món, perquè sempre hem fet jocs quiets. Vam jugar a la rotllana i elles van cantar les seves cançons i jo les meves, i les músiques eren idèntiques, i les lletres tenien poca importància. Ens vam identificar entre nosaltres, érem espècie.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

ràpid, que el món s'acaba!