Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 26 de març de 2014

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res

d'aquí

Els llibres ens expliquen la història mirant enrere però, què passaria si un llibre del passat ens expliqués el que estem vivint ara mateix?

Manuel de Pedrolo va ser un intel·lectual de talla inusual en el nostre país, excel·lent escriptor, fins i tot en les seves aventures literàries més incompreses, compromès amb un ideari d'esquerres i independentista, va haver de sobreviure enmig d'una Catalunya immergida dins el "peix al cove" que el va condemnar a l'ostracisme. En aquest llibre es poden llegir alguns dels seus articles al diari Avui i algunes entrevistes, entre l'any 1964 i el 1989. Alguns dels articles, si els publiquéssim demà al diari, ningú no distingiria entre el dia que es van publicar i el que està passant ara mateix en els Països Catalans.

"I com poden relligar-se, també d'una forma efectiva, l'alliberament nacional i l'alliberament social o de classe?

Les dues coses, evidentment, van juntes. El que passa és que la teoria marxista i les forces que tradicionalment se li han reclamat, és a dir, els grans partits socialistes i comunistes, han enfocat sovint molt malament la qüestió nacional, ja que la majoria dels grans teòrics del marxisme del segle XIX pertanyien a àmbits estatals grans i no tenien en compte aquest problema, o àdhuc el negaven amb consideracions al cap i a la fi conservadores. Això de la famosa "unitat de la classe obrera" per damunt de les cultures i dels pobles, en el sentit que aquests divideixen els treballadors, només pot acudir-se-li, és clar, a algú que pertanyi a un Estat opressor. Perquè jo veig que el que realment divideix la gent és, precisament, el fet de no ser respectats. L'internacionalisme, des d'un punt de vista marxista -que és el meu- continua sent plenament vàlid, sobretot a nivell econòmic, però això no ha d'excloure el fet que existeixin unes cultures particulars per tal que els individus que hi pertanyin s'expressin a través d'elles. En definitiva, l'alliberament nacional i de classe són dues coses que, des d'una perspectiva marxista, han de coordinar perfectament. Perquè, com podem alliberar una nació si, després, aquesta nació no és per a tots els que hi viuen i treballen? Nacionalisme i socialisme, doncs, no sols no són incompatibles, sinó que resulten del tot complementaris."
A Per Catalunya. Portaveu del FNC. 24 de novembre de 1978

"Tu et defineixes marxista?

Sí, em defineixo marxista, però heterodox. No accepto allò que s'ha convertit en dogma. Marx va viure fa més d'un segle i ell no podia preveure moltes coses. Llavors hem de ser crítics i no ortodoxos amb el marxisme. Crec que hi ha coses fonamentals que ell va veure molt bé: el salt qualitatiu, el moviment dialèctic, etc. En tot això hi crec perquè és aplicable a la realitat existent, però com que el capitalisme ha evolucionat d'una forma que ell no preveia, les seves anàlisis poden ser errònies en alguns apartats concrets. Ara bé, jo ja no crec en la Revolució. Va ser Trotsky qui va dir que si la Revolució no triomfava abans dels anys 50, aquesta ja no seria possible."
A Lluita. Portaveu del PSAN. Abril-Maig de 1984

"I el poble català seria un poble creatiu en aquest món utòpic en perpètua olimpíada cultural?

Conyes a part, em sembla que ho podria ser. Ara no, perquè estem massa controlats. Si em preguntessis com veig ara, en aquest moment, la cultura catalana, hauria de dir que força malament. Si no està malalta del tot, es troba just convalescent d'una malaltia molt greu. I aquesta convalescència no acabarem de superar-la, no serà franca, mentre hi hagi un constrenyiment que pesa al nostre damunt, un control des de fora de la nostra cultura, de la nostra llengua. No podem desenvolupar totes les nostres capacitats, poques o moltes, quan estem sotmesos a una vigilància contínua, quan una bona part de les nostres energies les hem d'emprar barallant-nos amb Madrid, discutint les ordres de Madrid, rebutjant la seva manera de veure i d'entendre què hem de fer a casa nostra, la seva voluntat, sovint implacablement manifestada, de subordinar-nos a una altra manera de ser.
Fa la impressió que aquestes siguin unes frases que repeteixi una i altra vegada, que enviï una i altra vegada la mateixa pilota contra el mateix frontó, en una partida interminable que l'esgota definitivament ...

Cal insistir quan la gent es fa l'orni ... De fet, estic molt cansat. No tan sols pels anys, sinó per això que assenyales, però ja diuen que els cansats fan la feina. Ho he repetit moltes vegades, i de tant repetir-ho també els dec cansar. Ens cansem els uns als altres. No és motiu per callar ... mentre ens permetin d'obrir la boca. Perquè també podria ser que un dia es tanquessin portes avui obertes, o relativament obertes. Mentre no arriba aquest dia, penso que és bo oposar-se públicament al discurs de l'Estat espanyol, al discurs que els espanyolistes ens fan des d'aquí i que es repeteix a tantes veus. Cansats o no cansats, renegant o no renegant, s'ha de fer. Oi?"
A El Món, 19 de maig de 1985.

Pedrolo, Manuel de. Cal protestar fins i tot quan no serveix de res. Barcelona, 2000. Editorial El Jonc.

Catalogació: per a mi, imprescindible. La virtut: es pot llegir article a article. El defecte: meu, tinc massa poc temps i l'he llegit entre aquest any i l'anterior.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

ràpid, que el món s'acaba!