Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 20 de gener de 2015

Diari de bord. Data estelar: 200115. Dia 8 (editat)

fb diumenge 18

- Estem a roma! Tot genial!!! L'avi i l'avia q tal? Digueli a la iaia que no es preocupi!

Hola fill. Me n'alegro. Els avis bé i la iaia també. Ja els donaré records de part teva. Esteu a la ciutat?

- Guai, sisi

Llenceu un cèntim a la Fontana di Trevi. :) petons

...

Truquen a la porta i els nois (els meus fills, perquè a casa "el nen" és el meu home), no ho senten, tancats com estan a la sala d'estar fent una partida a la PlayStation. Obro. Fa anys que casa meva és una corrua de nois i noies que, invariablement, truquen, obres, somriuen educats i pregunten: "què hi ha l'Assensiu?" I jo, per l'abillament, dedueixo quin dels tres "meus Assensius" busquen. El "nen" -el meu home- sol quedar descartat d'entrada, sobretot per l'edat i perquè, pel cognom, només l'anomeno jo. Respecte als nois, depèn. Si el que tinc al davant és una colla de nois i noies vestits i pentinats més o menys convencionals, és el gran. Si al meu davant hi trobo un noi abillat amb una capa negra, un barret de feltre verd amb una ploma i una flauta, un altre amb una cresta vermella en una cadira de rodes, un ros barbut amb una gavardina talment l'inspector Gadget, etc., bé, no hi ha error possible, l'Assensiu en qüestió és el petit.

Solen somriure excusant-se, són canalla educada, i a la majoria els conec des que no aixecaven dos pams de terra. Els meus dos fills són molt fidels als companys de classe i de bàsquet. Passen i s'afegeixen als que hi ha a la sala. Afortunadament, el meu home i jo ens hem creat un reducte a part, i els pares també. Si s'ajunten ambdues colles tot funciona igual, perquè el joc és el mateix. Que si assassins, bàsquet o cotxes. Hi ha comandaments de sobres, i cervesa, és clar. Quan fa bo es reparteixen arreu, al terrat o al pati, sobretot els que fumen. I escoltes riallades desmesurades de mascles post-adolescents. Les veuetes de les mosses s'escolten menys. No pas perquè no n'hi hagi de noies, més aviat perquè aquests homes alts i joves solen ser força escandalosos.

d'aquí

Els meus fills sempre han tingut ordinador, des que de petits jugaven al Simon the Sorcerer al i486 , Indiana Jones , Theme Hospital i altres. Després va entrar la Play Station i, entretant, la muntanya, sempre. Primer en les vacances al Pallars Sobirà, a la Vall de Cardós, on jo també havia fet totes les meves vacances d'infantesa. I després, quan ja tenien deu i dotze anys, fent el GR-11, aprenent a sobreviure a mínims, perquè un gram de pes de més es nota a l'esquena. Aleshores, també, van afeccionar-se als jocs MMORPG, amb el Lineage i després el World of Warcraft. Els jocs de rol massiu, com aquests últims, es juguen en party on-line, o sigui que et pots trobar jugant -i parlant, que per això existeixen els cascs i els micros incorporats-, amb diverses persones de tot el món. Jo també hi he jugat, participant en setges de castells, morts de monstres diversos, etc. M'hi van enredar ells i, durant uns tres anys, hi vaig estar força capficada. Aquestes partys, que poden ocupar fins a cent persones amb un únic objectiu, tenen molta força, perquè tu ets un personatge amb unes característiques que t'has definit en "néixer", a partir d'uns patrons previs, que duu una motxilla carregada d'armes, màgies (skills), pocions (pots) ... Es formen grups estranys, amb nans, mags, elfs, guerrers ...

I és clar, t'acostumes a veure com a natural els personatges (pj) del teu clan. Perquè, a l'altra banda, rere un ninotet, hi ha una persona de bo de bo que viu al Canadà, Bolívia, Corea, Egipte o al costat de casa teva. Si això hi sumes que estàs acostumat a passar amb poc, que t'han avesat a passar un cert perill a la muntanya, que t'han ensenyat que a la vida l'equipatge t'ha de cabre dins les botes, no em semblarà gens estrany quan, si tot va com cal, d'aquí a un mes, més o menys, a Colòmbia s'hi trobin, potser, un noi abillat amb una capa negra, un barret de feltre verd amb una ploma i una flauta, un altre amb una cresta vermella en una cadira de rodes, un ros barbut amb una gavardina talment l'inspector Gadget, una noia taiwanesa i un Assensiu amb perilla i un somriure encisador.

Al meu fill no li escau el cinisme, és un bon home, i com què el món que li ha tocat no li agrada, després de dos anys a la UAB i un al Burger King ha decidit viure en una party perpètua. Si més no per ara.


fb ahir

-Estem a londres!

A la city? Records als lleons de trafalgar square!

...
última hora: ja els tenim a Florida.

2 comentaris:

  1. Ui aquests MMORPG, son massa addictius, jo no m'hi acosto, podria enganxar-mi

    ResponElimina
  2. i si ho pot fer així que ho faci, perquè nosaltres ens capfiquem molt a la vida per aconseguir una hipoteca inacabable.

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!