Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 22 de gener de 2015

Però no nevarà

Provo de repetir l'experiència del dia anterior, però el cel no pensa en neu. Surto més tard, després d'un matí destarotat em venç la mandra. Es fa de nit. Surto igual, no cal llum, conec millor el camí que la meva mà. Em miro més els camins que les mans, que em semblen massa envellides i no les reconec. A mig camí ja no s'hi veu gaire. El bosc, però, és amable i segueix allí, res no es mou. Algun senglar ja deu pasturar. Avui no plou i l'aire és més prim. Capturo alguns fotons que reboten en les pedres blanques del camí, esparses. Segueixo les pedres. Els sentits s'afuen, l'oïda presta, el nas ... les cèl·lules tenen memòria de Lucy i envien el seu missatge antic. Sempre és millor una truja que un tigre de dents de sabre. Mantinc el ritme, en la fosca no panteixo tant. La realitat es distorsiona, el sòl s'allunya del meu cap. Sóc més alta, més lleugera. Si tingués una escombra podria volar.

2 comentaris:

  1. sempre ho havia dit que la Clidice es una mica bruixa :P

    ResponElimina
  2. Ara que dius això... Es diu que l'escombra és una manera evolucionada de dir (o emmascarar, més aviat), una mena de pals que certes senyores untaven amb substàncies al·lucinògenes i feien servir a manera de fal·lus per a vols que, si no les enlairaven, sí les exaltaven. No sé si serà veritat. Els boscos sempre tenen aquest component misteriós, ancestral, que ens aveïna amb la màgia. I la màgia és la forma en què els primitius s'explicaven el món. Com bé dius, mantenim la memòria d'aquells primitius, d'aquells ancestres. Una memòria que potser no passa exactament pel cervell, però que es manifesta, tossuda, en moments inesperats.

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!