Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 10 d’abril de 2015

Sàpiens

d'aquí
"És probable que més d'un i de dos lectors s'hagin regirat a la cadira mentre llegien els paràgrafs anteriors. Avui en dia, la majoria encara estem educats per reaccionar d'aquesta manera. És fàcil acceptar que el Codi d'Hammurabi era un mite, però no volem sentir dir que els drets humans també ho són. Si la gent s'adona que els drets humans només existeixen en la nostra imaginació, ¿no hi ha perill que la nostra societat s'ensorri? Voltaire va dir sobre Déu que "no existeix, però no l'hi digueu al meu criat, no fos cas que una nit em matés". Hammurabi hauria dit el mateix sobre el seu principi de jerarquia i Thomas Jefferson sobre els drets humans. L'Homo sapiens no té drets naturals, igual que no en tenen les aranyes, les hienes i els ximpanzés. Però no ho diguem als nostres criats, no fos cas que una nit ens matessin.

[...]

L'únic déu que els romans es van negar a tolerar va ser el déu monoteista i evangelitzador dels cristians. L'Imperi romà no va exigir als cristians que renunciessin a les seves creences i als seus rituals, però sí que esperava que respectessin els déus protectors de l'imperi i la divinitat de l'emperador. Per a Roma era una declaració de lleialtat política. Quan els cristians es van negar vehementment a fer-ho, i van rebutjar tots els intents d'arribar a una solució de compromís, els romans van reaccionar perseguint el que consideraven que era una fracció políticament subversiva. Tot i així, no ho van fer amb gaire fermesa. En els tres-cents anys que van passar des de la crucifixió de Jesucrist fins a la conversió de l'emperador Constantí, els emperadors romans politeistes només van iniciar quatre persecucions generals dels cristians. Alguns governadors van promoure pel seu compte una certa violència anticristiana. Malgrat això, si sumem totes les víctimes de totes aquestes persecucions, resulta que en aquests tres segles els romans politeistes no van matar més d'uns quants milers de cristians. En contrast amb això, al llarg dels 1.500 anys següents, els cristians van matar milions d'altres cristians per defensar interpretacions lleugerament diferents de la religió de l'amor i la compassió."
I és que ja ho té això dels mites que ens forgem els humans. Recordo una classe de Prehistòria i Història Antiga on el professor asseverà: el Faraó és déu. L'alumne marxista aplicat aixecà el dit i digué: els egipcis es pensaven que era déu, però és evident que no l'era. El professor reblà: el Faraó és déu, perquè el 100% de la societat egípcia creia que ho era i, per tant, si la totalitat de la societat creu això no hi ha cap resquill pel dubte.

Ara, que vivim en l'era dels drets per a tothom, vaja com si haguéssim descobert un outlet de drets humans, animals i vegetals, el raonament lògic i reposat ha passat a la cua d'allò interessant. Vivim en l'era del fastpensament, de l'exigència de portes enfora, però mai de portes endins, dels epigrames de pseudoescriptors bestsellereitzats i vídeos de gatets, bebès o caigudes absurdes. Afortunadament, sempre hi ha algú amb dos dits de front disposat a arriscar-se a fer-nos reflexionar.

Harari, Yuval Noah. Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Barcelona, 2014 (2). Edicions 62

Catalogació: em vaig creure el que em van dir i el vaig comprar. M'ho vaig creure tant que vaig fer una cosa que no m'agrada fer: el vaig comprar en un supermercat! No explica res que no sapiguem, però hi posa tant d'ordre que, amb tota la franquesa, és d'agrair.

Si en voleu una recensió de les de bo i de veres, com no, l'Allau l'ha feta.

4 comentaris:

  1. Una mina, oi? Vitamines per a la ment.

    ResponElimina
  2. És exactament com tu ho dius, Clidi. És tan raonat, clar i ordenat que només per això ja es gaudeix de la lectura. A banda que gasta bon humor u una fina ironia. Llàstima que no es pugui injectar a la vena i no sigui de prescripció obligatòria.

    ResponElimina
  3. Els drets humans són una convenció, en efecte, com ho és la divinitat del faraó. Totalment d'acord. En l'etern -una altra convenció, l'eternitat- debat entre iusnaturalistes, que creuen en l'existència de normes establertes per sobre de les normes humanes, i els iuspositivistes que només entenen de normes fetes pel poder (democràtic, oligàrquic, dictatorial), les declaracions de drets humans són un intent d'establir unes bases mínimes de subjecció a normes universals que garanteixin que els diferents sistemes normatius respectin els continguts mínims que marquen.
    En aquest sentit, dir que els animals no tenen drets vol dir només que no ens hem posat d'acord per reconèixer-los aquestes garanties mínimes.

    ResponElimina
  4. Doncs mira que et dic, Eduard, que jo que sóc anti-animals de companyia, per pur integrisme ecologista, penso que caldria que comencéssim a compilar-ne els drets. Més que res per evitar aquesta utilització que es fa de les bèsties com a tamagotxis, que els degraden i, de passada, degrada l'entorn humà via defecacions, concerts vesprals i altres. No saludem el veí del davant, perquè és jove, o estranger, o ves a saber què i, en canvi, descontextualitzem de la seva pròpia realitat les bèsties, només perquè ens estimen sense gaire criteri.

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!