Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 13 de desembre de 2016

Es pon el sol (VIII). Natàlia

La Natàlia surt del seu ensonyament quan sent el cop de la porta del carrer en tancar-se. S'aixeca de la butaca on llegia i, encara amb el llibre a les mans, mira per la finestra. Veu a sa mare que surt a fer el tomb de cada tarda. Mira la muntanya que comença a tenyir-se de rosat per la posta de sol i, maquinalment, doblega el full per marcar el punt.

Si Sor Consolación l'hagués vista, l'hauria escridassat per marrana.

- Eso no se hace señorita Fabregaz (mai deia les tes finals, era molt messetaria ella) es muy poco fina para una señorita de su categoría.

Somriu distreta, era tan ridícula la pobra dona!

Se sent molt influenciada pel llibre, El Pelegrí de Paulo Coelho - la Maria Rosa sempre se'n riu d'ella per llegir aquests llibres, en diu escombraries entre dues tapes- però ella se sent com tocada per una vara mística, lluny d'allò lleig que l'envolta, levitant, volant un altre cop a París.

Aquell viatge ho havia decidit tot per a ella. Va accedir-hi com una forma d'anar a París sense haver de donar explicacions. El seu matrimoni era mort, pràcticament de l'inici. En Pep era un bon xicot, una mica taujà i cursi i l'havia intentada estimar. Si més no havia estat sincer, mai no li va amagar que s'havia casat amb ella per salvar el negoci del seu pare, però insistia en estimar-la i ella no s'havia deixat mai. Van tenir els nois, l'Àlex i en Pol, però ja volaven sols. Eren dos nois magnífics, una mica aviciats, però ja no se'n sentia responsable.

Què ha de fer? Se sent neguitosa, es posa les vambes i pren la jaqueta. Se'n va a buscar la maria Rosa, ho vol tot molt clar.

- Oh, merda! ara deu ser amb la bicicleta, amb aquesta mania que té de no voler fer-se vella ...

Va a trobar-la al camí. Li explicarà que se'n va amb en Philippe, aquell francès, una mica més jove que ella que ja fa tres estius que els passa a la torre dels mirada.

En Philippe! Com li havia insistit aquests darrers dies perquè es quedés amb ella parís. Van poder esgarrapar unes hores del viatge de reconciliació matrimonial. En Pep només volia pujar a la Tour Eiffel, veure els pintors de Montmartre, anar al Moulin Rouge i passejar amb els Batezus-Mouches, després només frisava per passar hores davant la ruleta al Casino, mentre que ella, amb l'excusa dels museus i les esglésies, es trobava amb en Philippe al canal de Saint Martin.

Va ser tot molt comme il faut, però ella s'havia deixat endur, com sempre, i ara s'ha de decidir. No suporta la idea de fer mal a ningú, per això s'ha passat la vida dient que sí a tot. Ara, això s'acabarà.

La Maria Rosa s'haurà de fer càrrec d'en Pep. Si el té com a amant l'hi haurà d'aguantar les neures quan ella fugi, a més dubta que sa mare li permeti a en Pep seguir vivint a la torre. La Maria Rosa haurà d'estar preparada.

Escriurà als fills, suposa que no tindrà cap problema. Tan units que havien arribat a estar tots tres, però no s'ha pogut fer amiga dels seus fills.

Desgranant els seus pensaments no s'adona que ja és al camí del bosc.

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

2 comentaris:

  1. He, he, he... quants embolics!

    No sé si la Maria Rosa s'estimaria més ser morta, o tornar a ficar-se un hom e a casa... li podria passar com al Joan, casat altra vegada...

    ResponElimina
  2. I se segueix embolicant la troca...

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!