Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 8 de març de 2017

9 i 3/4 tercera

Ahir va fer una setmana que vaig prendre mal -m'encanta aquesta expressió!-, i una de les coses sobre les quals he rumiat molt ha estat en com el meu cos va reaccionar. He de dir que no he vessat ni una sola llàgrima i que només vaig fer escarafalls quan, hores més tard, li vaig dir al meu home que m'arrenqués l'esparadrap de la via, perquè jo no m'hi veia en cor, sóc molt covarda.

Des de l'instant zero de l'accident, després del primer crit de dolor, la sensació fou la d'una gran maquinària que es posa en marxa. Una maquinària que només existeix per aquesta comesa i que reposa, tranquil·la, com els bombers en el seu quarter, esperant el moment d'actuar.

Sabia que allò que m'estava passant feia molt de mal, però no me'n feia prou. Alguna cosa per dins meu -beneïda biologia-, estava treballant a marxes forçades per abocar al meu reg sanguini les potingues necessàries per suportar aquell dolor i estar alerta per prendre les decisions més adequades.

Tothom m'insistia en què havia de seure -m'estranya que ningú aparegués amb un pot de sals d'olor o Aigua del Carme-, però no podia, caminava amunt i avall, preguntava quan trigaria l'ambulància, buscava la jaqueta, la bossa, el telèfon ... em preocupava per qui recolliria la meva àrea de treball, provava de calmar la gent que m'envoltava mentre, amb l'altra mà, pressionava el dit perquè no sortís sang.

Un cop a l'ambulància, amb el dit en mans de la professional sanitària, la meva dèria va passar a endreçar les altres coses que em faltaven. Amb l'esquerra, vaig enviar una foto del dit al whatsapp de la meva família amb el missatge: "camí d'urgències", al meu home crec que el vaig trucar, o ell a mi, per organitzar la meva recollida. Un cop a l'hospital, mentre esperava a què em fessin radiografies -gairebé els demano que ho aprofitessin per fer-me una mamografia que em falta-, vaig enviar missatges a tres o quatre persones per organitzar la recollida d'una altra per a una reunió a la que hagués hagut d'assistir, li contestava a ma mare que sí, que fes el fotut favor de comprar-se l'entrada per anar a veure a la Cubana, i, un cop cosida, enviava còpia de l'informe mèdic als meus germans que es pensaven que estava de conya, mentre insistia a la meva acompanyant que segués perquè feia cara d'haver-se de desmaiar d'un moment a l'altre i feia broma amb el metge -un xicot molt guapo- que m'explicava que m'havia de tallar l'os i a veure com quedaria tot plegat, amenaçant-me de no fer servir anestèsia pel fet que sóc política. S'ho va repensar quan li vaig dir que "me estoy quitando".

I tot això gràcies a les beneïdes hormones. L'efecte d'eufòria amb l'adrenalina viatjant a la velocitat de la llum per les meves venes és molt difícil de reproduir. I entenc que se'n pot ser addicte, a la sensació, vull dir. Tot i que, com que sóc una dona gran de poble, la limitaré el màxim possible, després quedes baldada per un munt de dies i em temo que ja no estic per addiccions tant al límit.

3 comentaris:

  1. Amb l’adrenalina de la rutina diària ja en tinc més que suficient, no tinc ganes de perdre trossos de dit, gràcies.

    ResponElimina
  2. Envejable actitud. És allò d' "aquí no ha passat res". I endavant!

    ResponElimina
  3. sempre pensem....això no ho aguantaria, i quan ens hi trobem aguantem allò i més. Espero que aviat recuperis la dreta....tot i que per sort l'esquerra està en bon estat.

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!