Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 7 de març de 2017

Es pon el sol (XXIII). Testament

És un bloc de pisos vulgar, d'aquells que es varen construir a Barcelona en ple desarrollismo i que ara fan més pena que glòria. A la porta del carrer hi ha una placa de llautó on hi diu que la notaria la trobarem al segon tercera. La Sió pensa que deu ser un notari de poca categoria mentre contempla amb un gest d'incomprensió temporal - com pot ser que això mai hagi estat bonic!- les rajoles blau fosc mig escantonades del rebedor de l'edifici.

Puja per l'escala, per poc que pot no fa servir mai els ascensors. Entresòl i dos pisos amb olor de pixum de gat i col-i-flor, un clàssic. La porta de la notaria es oberta, passa al rebedor tot atapeït de cadires de tres estils diferents. De ben segur que aquest notari deu ser amic del pocapena d'en Joan, sempre amb els seus tripijocs.

D'una porta surt una noia amb un plec de paper de barba a la mà i mastegant xiclet, se li adreça dient-li qui és i a què ve. La noia -passant, secretària, conserge, vesasaberquè- li obre una de les portes que dóna a una saleta on ja hi ha en Joan. Darrera la taula de despatx que presideix l'habitació atapeïda de llibres i papers, s'hi veu un senyor gras i calb, d'aquells que es pentinen una patilla cap a la banda contrària. Dóna per suposat que és el notari, mormola un bon dia, i s'asseu a l'única cadira que queda lliure.

Els formulismes s'escurcen a la mínima expressió, el notari li dóna el condol a la Sió, mentre ella se l'imagina cada matí posant-se un parell de tones de gomina i laca a la tapadora fabricada amb els quatre pèls de la patilla esquerra i que viatgen en línies gairebé paral·leles cap a la patilla dreta. Se n'adona que ha iniciat la lectura del testament.

En definitiva, la Maria Rosa ho deixa tot a en Joan, sense cap reserva. "Tot" no és que sigui gran cosa, més que la casa de Collbató, la part de l'apartament a Segur que li pertocava, i el 4x4 de la punyeta. La Maria Rosa especificava en el document que la seva germana menor, na Sió Solà i Camats - i aquí el notari fa un gest amb el cap assenyalant-la- té dret a qualsevol pertinença de l'aixovar i del parament de la casa de Collbató, la roba i les joies, així com les pertinences que va aportar al matrimoni, herència de la seva família, les arracades de l'àvia Remei i la vaixella i la sopera de la tieta Lourdes.

Tot allò la fastigueja, però veu que se li ofereix una oportunitat única, pel que li demana al seu cunyat si li pot deixar les claus de la torre, necessita una setmana per poder triar i embalar el que vol, i així podrà esperar notícies dels seus pares i acabar-ho de decidir.

Tampoc és que l'interessi gaire res del que pugui tenir la seva germana, ni arracades de l'àvia Remei ni vaixella de la tieta Lourdes, a les que no va conèixer i de les quals gairebé mai n'havia sentit a parlar, però si aconsegueix passar una setmana a la casa, pot assajar el seu pla de recerca. Ha de saber, i el millor lloc per començar és Collbató. En Joan no sospitarà res, coneixent-lo, sap que ja deu haver saquejat la casa de qualsevol cosa de valor, i presentant-li aquesta necessitat com un problema material ell no farà preguntes.

Queden d'acord i la Sió es troba a la vorera amb el regust de les rajoles blau fosc escantonades, les claus de la casa de sa germana a la butxaca, i set dies per endavant.

2 comentaris:

  1. Passar una setmaneta a Collbató, no està malament, a mi també m'agradaria... a veure què troba i sobretot a veure que pensa i que rumia...

    ResponElimina
  2. Què sospita la Sió? Alguna en porta de cap, i el Joan no sospita res? Massa sospitós que la Maria Rosa li hagi deixat tot a l'ex...

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!