Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 2 de maig de 2017

Es pon el sol (XXX)

La tarda amb la Conxita l'ha deixat baldada, ja no li queda esma per a res. S'escalfa un got de llet i, tot i que encara no són les vuit del vespre, es colga al llit i triga ben bé poc a adormir-se profundament.

Es desperta estranyada, per un moment no sap on és, no entra llum per les finestres tot i que té els porticons oberts. Mira l'hora al mòbil, són les cinc. El món exterior comença a despertar-se en aquella hora màgica que sempre li ha agradat.

Es vesteix, es tapa amb un jersei gruixut, pren una poma de la cuina i se'n va al carrer. Hi ha humitat i fa fred però, com què no bufa el vent, no és gens desagradable. Una munió d'ocells comença a refilar angoixadament per la conquesta del seu territori. Sempre li ha semblat terrible que tanta bellesa contingués una història tan dramàtica, la lluita aferrissada per la supervivència.

Són els mecanisme de la vida que sempre l'han entusiasmat. Què és el que fa que continuem malgrat la tristor, malgrat el desànim? No ho sap, però intueix que hi ha éssers destinats a viure malgrat tot, i d'altres destinats a morir, malgrat ells mateixos, talment com una tragèdia grega.

El destí fatal o les lleis naturals han provocat la mort de la seva germana? O algú ha influït en trasmudar aquest destí? Potser sí que havia de morir perquè, d'alguna manera, ja era morta.

Tot i que camina sola envermelleix fins a l'arrel dels cabells davant d'aquest pensament sense misericòrdia, però sempre ha cregut que algú que, com la seva germana, vivia només per a ella mateixa, en realitat, no vivia.

El sol comença a insinuar-se i a tenyir la muntanya de tons rosats. La terra, regada abundosament la nit anterior, deixa sentir mil aromes, molts dels quals no es capaç de reconèixer, però la fan sentir bé. No ho vol, però gairebé se sent feliç.

Avui no hi ha boires, i la Sió creu que això ha de significar alguna cosa. Ha de recollir més dades, té massa preguntes al seu cap i li cal trobar les respostes.

Se'n torna a la casa, es canvia el calçat moll i decideix que el que més li convé en aquells moments, de debò, és un bon esmorzar, del de pa amb tomàquet. Per sort hi ha pa al congelador. Després de menjar ha de decidir en quina direcció continuarà investigant, no es pot perdre anant amunt i avall sense mètode.

1 comentari:

  1. El trentè és de descans, sense fets remarcables, o això sembla.

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!