Diari de bord 2. Data estelar: 060518. Dia 5

Avui tampoc m'he pogut calçar a causa de la ferida del peu. Prenc el bus fins a Logronyo amb un noi brasiler, enginyer de ferrocarrils de 30 anys. La seva dona ha seguit a peu, ell té els genolls fets pols Em sento forta només havent de parar per culpa d'una ferida. Parlem de Lula, de la cosa pública i de la seva curiosa teoria de què el camí només el fa gent d'esquerres, perquè està convençut que un capitalista mai passaria pels inconvenients que passem nosaltres. No sé que pensar, sobretot perquè no m'agrada fer-me l'espavilada davant d'una persona jove. Ja està bé que reflexioni i afaiçoni el seu pensament.

Aconsegueixo una habitació barata a Logronyo, que està a petar de gent. Mentre me la preparen vaig a provar de dinar. Aquest és el paradís de les "tapas" i jo sóc la persona més anti-tapas que he conegut mai. M'agrada menjar asseguda i, tot i que no em desagrada menjar variat, quan veig totes aquelles bombes calòriques fregides entro en col·lapse i no me'n surto. Malauradament tots els restaurants tenen el menjador a vessar. Finalment, en un del carrer Portales, les dues noies que el porten em tenen misericòrdia i m'entaforen entre dos torns, a canvi hauré de fer el cafè a la barra. Cap problema.

A fora no s'hi pot estar de calor, com fa dos dies no s'hi podia estar de fred, per això agraeixo estar dins, amb una parella anciana que demanen un vermut blanc i un vermut negre i, després, se'l barregen a la taula. No sé si sóc capaç de comentar una cosa tan absurda, però ja se sap, els gustos són com el cul, cadascú el seu. I aquests dos fan cara de compartir ... els gustos, de fa anys i panys.

Al moment que la cambrera engega l'aire condicionat entra Lev Tolstoi per la porta, i juro que encara no he arribat a la meitat de la copa de verdejo. Un ancià alt i amb barba blanca, una cassaca baldera que voleia i els pantalons ficats per dins d'unes botes de neu, mentre Slowhand toca Tears in Heaven i una mare amb els cabells empobrits per l'estrés -o no, potser és genètic- desa un bolquer en una bossa i dues àvies es barallen per petonejar la seva criatura que ploriqueja aviciada.

Tots els plats porten all. Tolstoi decideix menjar fora, a ple sol, i la taula on hi ha el bebè, plena de gent ja prou gran, celebren la seva felicitat de tenir, potser per fi, una criatura que signifiqui el seu compromís familiar.

Dutxa i repòs. Afortunadament a migdia he pogut caçar alguns grafits. Hi ha un tal Mosca que m'ha agradat prou. Després de tanta gentada ja no crec que tingui humor per tornar a provar de sopar. Beure aigua també alimenta, algun dia. Al protagonista de Gana, de Knut Hamsun, era l'únic que l'alimentava dia rere dia. Veig que veure el zombi d'un gegant de les lletres russes a Logronyo m'ha noquejat.

À demain.