Foto

Diari de bord. Data estelar: 170215. Dia 36

- eiii tot genial stem a la costa decuador!

 

on?

 

- esmeraldas

 

- ah! guai. us ho passeu bé? alguna aventura interessant?

...

...

...

...

...

- petons xerraire

 

Ha finalitzat la conversa al xat

Museus

Els museus, fins ara, i bàsicament, ens han proporcionat una experiència estètica. També ho fan a l'Ikea, o al Passeig de Gràcia. El que ens haurien de proporcionar és una experiència de coneixement, de comprensió de la història de la Humanitat i de la seva ciència. Un menys per assolir més, vaja.

La força del costum

Caribaldi, el Malabarista, la Néta, el Domador i el Pallasso, artistes de circ i músics ensems, dos violoncels -el de Ferrara, el de Maggini, ara l'un, ara l'altre-,

Una joia
instrumental
Però naturalment
no es pot tocar sinó
en llocs asfaltats
Al nord dels Alps
el Saló
el violoncel de Ferrara
al sud dels Alps
el Maggini
o bé
abans de les cinc de la tarda
el Maggini
i després de les cinc de la tarda
el violoncel de Ferrara

Casals citat tothora, i el quintet La truita (de riu, no pas l'omelette) de Schubert. La colofònia, déus com cal pels arquets! -i per les sabatilles de bàsquet, o l'escalada, ben pensat-. I no és que a l'obra parlin d'esports, però, ja se sap, una cosa em duu a l'altra. I, al capdamunt de tot, les relacions de poder i submissió. Les misèries humanes.

CARIBALDI

Això sí

I no es cregui la hipocresia

del pallasso

Odia el contrabaix

A la meva néta tampoc no li agrada la viola

I confessis' vostè mateix

que només amb repugnància

toca el violí

Tot és repugnant

tot allò que passa

produeix repugnància

La vida l'existència

repugnants

La veritat és

el malabarista va cap a un quadre i el redreça

La veritat és

que no m'agrada el violoncel

Per a mi és un turment

però cal tocar-lo

i a vostè tampoc no li agrada el violí

No volem la vida

però cal viure-la

punteja el violoncel

Odiem el quintet de La Truita

però cal tocar-lo

Bernhard, Thomas. La força del costum. València, 1989. Ed. Tres i Quatre. Traducció de Feliu Formosa.

Catalogació: Bernhard és un clàssic, diuen que l'autor teatral més important del segle XX. No deixa de ser curiós com els més optimistes que conec li tenim aquesta adoració. En qualsevol cas, sempre em fascina.

De la brevetat de la vida. De la vida benaurada. De la providència

"El vostre criteri m'impressiona, no per mi, sinó per vosaltres, car assagetar la virtut i odiar els que la proclamen és abjurar tota bona esperança.

[...]

Ésser sempre sortós i passar la vida sense que el cor rebi cap queixalada és ignorar l'altra meitat de la naturalesa. Ets un home gran, però ¿com puc saber-ho si la fortuna no et dóna avinentesa de mostrar la teva virtut? Has baixat a carreres de l'Olimp, però fores sol a baixar-hi: has hagut corona, no has hagut victòria; no et felicito com a baró fort, sinó com si haguessis aconseguit el consolat o la dignitat de pretor: has rebut un honor. Així mateix puc dir a l'home bo, si cap escaiença difícil no li ha donat ocasió de mostrar el seu coratge: "Et crec malaurat de no haver estat mai malaurat; sense cap adversari has passat per la vida; ningú no sap el que podries, ni tu mateix". Cal la prova per tenir la coneixença pròpia; el que pot cadascú, sols fent la prova ho aprèn. Es per això que alguns s'han lliurat voluntàriament a l'adversitat tardana i han cercat ocasió de fer resplendir la virtut que anava a morir en l'obscuritat. Els grans homes es gaudeixen de vegades dels entrebancs, no altrament que el soldat brau de la guerra. [...] ¿Per on podré saber el teu coratge per suportar la pobresa, si sobreïxes de riqueses? ¿Per on podré saber la teva constància a sofrir la infàmia, la ignomínia i l'odi del poble, si envelleixes entre aplaudiments i el poble se senti inesmenablement propens a retre't honorança? ¿Com sabré amb quina equanimitat sofriràs la mort dels teus fills, si veus vivents tots els que et nasqueren? Prou t'he sentit com consolaves els altres: llavors veuria si et sabries aconhortar tu mateix, si ni un plany no et permetries. No us espaordeixin aquestes coses que els déus immortals envien per estímul de les ànimes. L'adversitat és ocasió de virtut."

Sèneca. De la brevetat de la vida. De la vida benaurada. De la providència. Barcelona, 2011. Edicions 62.

Catalogació: els estoics, sempre m'han caigut bé, malgrat que no comparteixo la seva màxima d'un destí escrit, puc compartir sense gaire angúnies la seva concepció de virtut. I aquesta vegada, potser perquè em convé molt, en Girb va venir al rescat i em va dir: Sèneca! I jo, és clar, vaig fer un Sèneca.

Diari de bord. Data estelar: 080215. Dia 27

El volcà Puracé, a tocar de Popayán. D'aquí.

- ei pares! stic a popayan! tot genial! ha nevat molt o q?? una abraçada!!

- res, una nevada normal, de les que ho col·lapsen tot.

I ves de què li parles quan té l'oportunitat de veure això!

Aquesta vegada

Respir. Vaig encetar aquesta casa amb un Visca la Química! i ja és això. La Química té el poder de concedir pròrrogues. De diferir l'inevitable. Ens atorga el do de creure en miratges. Per un instant, uns minuts, unes hores, uns dies, uns mesos, algun any potser, podem creure que hem vençut o, si més no, que hem seguit fent marrada. Fins la propera alarma.

Forçant la pròrroga

Neva, i el món és una meravella. La bellesa del meu entorn em fa venir llàgrimes als ulls. Neva, i el telèfon em crida. Cap a casa, pel carrer nevat, mentre se m'estripen les entranyes. Neva, però l'ambulància no duu neu al capó. Només un acompanyant. La mare. Segueixo l'ambulància amb el cotxe. Ells passen,  jo he de fer cua. La neu ho té això, col·lapse. Faig la cua disciplinadament, mentre pare i mare desapareixen deixant l'estela de la sirena. Al meu voltant la neu, impassible. L'ermita al capdamunt del turó, cònic, amb la faldilla blanca, jaspiada de verd, gairebé negre. La neu ofega els colors. I jo m'ofego també. Les entranyes estripant-se, i el món, tan bell. I les llàgrimes pel dolç i per l'amarg, per tot.

Trilogia de Claus i Lucas

d'aquí

Només tinc cinquanta anys. Si deixo de fumar i de beure o, més ben dit, de beure i de fumar, encara podria escriure un llibre. Llibres no, però un sol llibre potser sí. Estic convençut, Lucas, que tot ésser humà ha nascut per escriure un llibre, i per res més. Un llibre genial o un llibre mediocre, no importa, però el que no escrigui res està perdut, només passarà per la terra sense deixar rastre.

Fins i tot en aquest llibre, de sentiments aspres, nuus, dolorosos per la forma senzilla que ens els expressen, hi trobem una reflexió sobre l'acte d'escriure. Els escriptors no ho poden evitar.

Kristof, Agota. Trilogia de Claus i Lucas. Barcelona, 2007. La Magrana.

Catalogació: si voleu una bona recensió, mireu la del Allau, que és qui en sap de fer aquestes coses. Per part meva, si no l'hagués llegit me n'hagués penedit. Em passa sovint. Afortunadament. 

Tant li fot XLVI

Sempre m'havia sentit còmoda donant suport als del davant, però mai havia estat conscient de la importància d'aquest suport, i de la seva fragilitat, fins que he estat al davant.