Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 5 de febrer del 2015

Forçant la pròrroga


Neva, i el món és una meravella. La bellesa del meu entorn em fa venir llàgrimes als ulls. Neva, i el telèfon em crida. Cap a casa, pel carrer nevat, mentre se m'estripen les entranyes. Neva, però l'ambulància no duu neu al capó. Només un acompanyant. La mare. Segueixo l'ambulància amb el cotxe. Ells passen,  jo he de fer cua. La neu ho té això, col·lapse. Faig la cua disciplinadament, mentre pare i mare desapareixen deixant l'estela de la sirena. Al meu voltant la neu, impassible. L'ermita al capdamunt del turó, cònic, amb la faldilla blanca, jaspiada de verd, gairebé negre. La neu ofega els colors. I jo m'ofego també. Les entranyes estripant-se, i el món, tan bell. I les llàgrimes pel dolç i per l'amarg, per tot.

6 comentaris:

  1. Una abraçada molt forta Cli. Esperem que la pròrroga es perllongui tan com pugui.

    ResponElimina
  2. El dibuix s'explica millor: quin goig les suaus corbes de Can Rubió i el contrast amb el fons. Però ara poc importen. Ep, una abraçada des de casa.

    ResponElimina
  3. hem de ser valents, no ens queda altre. Ànims i endavant.

    ResponElimina
  4. Una forta abraçada, Montse. Ànims!

    ResponElimina
  5. Són mirades com la teva, articles com aquests, els que fan rotunda i plena la bellesa del món.

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!