Tant li fot LXIX

La gent sol aconsellar-me que faci això o allò perquè ho sé fer, o, fins i tot, perquè ho puc fer. En cap dels dos casos el verb és voler i, cada dia més se'm fa patent l'escassedat de temps, entre l'alfa i l'omega, per dedicar-lo a allò que sé i allò que puc en comptes d'allò que vull.

O com deia el meu sogre: "I als carlins que els mati Déu!"

Es pon el sol (VIII). Natàlia

La Natàlia surt del seu ensonyament quan sent el cop de la porta del carrer en tancar-se. S'aixeca de la butaca on llegia i, encara amb el llibre a les mans, mira per la finestra. Veu a sa mare que surt a fer el tomb de cada tarda. Mira la muntanya que comença a tenyir-se de rosat per la posta de sol i, maquinalment, doblega el full per marcar el punt.

Si Sor Consolación l'hagués vista, l'hauria escridassat per marrana.

- Eso no se hace señorita Fabregaz (mai deia les tes finals, era molt messetaria ella) es muy poco fina para una señorita de su categoría.

Somriu distreta, era tan ridícula la pobra dona!

Se sent molt influenciada pel llibre, El Pelegrí de Paulo Coelho - la Maria Rosa sempre se'n riu d'ella per llegir aquests llibres, en diu escombraries entre dues tapes- però ella se sent com tocada per una vara mística, lluny d'allò lleig que l'envolta, levitant, volant un altre cop a París.

Aquell viatge ho havia decidit tot per a ella. Va accedir-hi com una forma d'anar a París sense haver de donar explicacions. El seu matrimoni era mort, pràcticament de l'inici. En Pep era un bon xicot, una mica taujà i cursi i l'havia intentada estimar. Si més no havia estat sincer, mai no li va amagar que s'havia casat amb ella per salvar el negoci del seu pare, però insistia en estimar-la i ella no s'havia deixat mai. Van tenir els nois, l'Àlex i en Pol, però ja volaven sols. Eren dos nois magnífics, una mica aviciats, però ja no se'n sentia responsable.

Què ha de fer? Se sent neguitosa, es posa les vambes i pren la jaqueta. Se'n va a buscar la maria Rosa, ho vol tot molt clar.

- Oh, merda! ara deu ser amb la bicicleta, amb aquesta mania que té de no voler fer-se vella ...

Va a trobar-la al camí. Li explicarà que se'n va amb en Philippe, aquell francès, una mica més jove que ella que ja fa tres estius que els passa a la torre dels mirada.

En Philippe! Com li havia insistit aquests darrers dies perquè es quedés amb ella parís. Van poder esgarrapar unes hores del viatge de reconciliació matrimonial. En Pep només volia pujar a la Tour Eiffel, veure els pintors de Montmartre, anar al Moulin Rouge i passejar amb els Batezus-Mouches, després només frisava per passar hores davant la ruleta al Casino, mentre que ella, amb l'excusa dels museus i les esglésies, es trobava amb en Philippe al canal de Saint Martin.

Va ser tot molt comme il faut, però ella s'havia deixat endur, com sempre, i ara s'ha de decidir. No suporta la idea de fer mal a ningú, per això s'ha passat la vida dient que sí a tot. Ara, això s'acabarà.

La Maria Rosa s'haurà de fer càrrec d'en Pep. Si el té com a amant l'hi haurà d'aguantar les neures quan ella fugi, a més dubta que sa mare li permeti a en Pep seguir vivint a la torre. La Maria Rosa haurà d'estar preparada.

Escriurà als fills, suposa que no tindrà cap problema. Tan units que havien arribat a estar tots tres, però no s'ha pogut fer amiga dels seus fills.

Desgranant els seus pensaments no s'adona que ja és al camí del bosc.

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

Es pon el sol (VII). En el bar

Fa frescota avui, oi? Si? Diu que sí? Si és que el temps és ben boig. Ja res és com era abans, encara que, ben pensat, això també ho deia el meu avi. Ves a saber si hi ha algun abans on tot era d'una determinada manera. Rumiï-ho.

Hi havia l'home, és clar. No el pocapena del Pep, sinó l'altre, l'ex de la Maria Rosa, en Joan, em sembla. Un echao palante que diuen els castellans. Però se li veia el llautó, molt cotxe car, rellotge daurat i vestit a mida, però tenia alguna cosa que no quadrava, potser era l'aspecte una mica lletós, com de qui no porta una vida gaire endreçada, i suava molt, com si se la passés mentint, ara i adés.

Tenia una querida el paio, i quan es van deixar amb la dona se li va instal·lar a casa. Que com ho sé? És el que em pregunta, oi? Aquí, al poble, arriba tot. La querida hi té parents, un oncle, de tant en tant ens veiem al cafè i fem la manilla. Una mossa ben poca-solta, però amb palmitu i s'ho va fer valdre, és clar. Si no despenjava per dalt, doncs va despenjar per baix, que amb els estudis no se'n sortia i tenia molta fumera la mossa.

I la crisi li va passar factura a ell, com a tothom, i sembla que la ballava magra. Em diu que si va venir aquell dia? Sí, i tant que va venir per aquí, vaig veure que entrava a la casa amb la seva clau i poc després en va sortir. La Maria Rosa? Si era a la casa? No, la Maria Rosa no hi era, estava amb la bicicleta. Una mica més tard, va sortir de la casa i va seguir la Natàlia que no l'havia vist i anava tota capficada. Van fer cap tots dos on la Maria Rosa i la vella parlaven.

Avui tinc pressa, se m'han acabat les piles del sonotone i em fa tornar ximple. He d'anar a l'ortopèdia. Ens veiem dilluns. Què? Sí, sí, pagui'm el cafè, ja parlarem dilluns.

Es pon el sol (VI). Joan

Ha sortit de Barcelona després de dinar, es pot dir que n'ha fugit. S'ha donat a ell mateix l'excusa de parlar amb la Maria Rosa de la venda de l'apartament de Segur, li servirà per a poder respirar. La Sònia és un plom, era divertit tenir-la com amant, i era tan dolça com una gateta, però ara és la mestressa. De la nit al dia, i mai més ben dit. La nit que la va telefonar dient-li que la Maria Rosa havia marxat, es va presentar al pis amb les maletes fetes. Qualsevol hagués pensat que ja les tenia preparades de feia mesos. Ocupà l'armari i va ficar en unes capses tot el que fos de la Maria Rosa. Ell no va poder-se estar de pensar, amb un punt de resignació que ja tornava a ser casat.

L'endemà, quan es llevava per anar a treballar, la Sònia li va dir que tenia mal de cap i que no aniria a l'oficina. La feinada que va tenir per trobar qui la substituís! Quan va tornar al capvespre, de primer es va pensar que s'havia equivocat de pis, però no, allí hi era ella, amb una negligée negra, que ell li havia regalat en un dels seus rampells, i avançant cap a ella amb els braços oberts.

- Carinyuuuuuu ... vine, ja ho veuràs com ha quedat, he canviat quatre cosetes.

Ho havia capgirat tot i, de sobte se'n va adonar que, si més no, la Maria Rosa tenia més bon gust.

L'any que va seguir el va omplir l'estupor. Ja li ho deia en Marsans al paddle,

- Nen, què et passa? Cada dia fas més cara de babau, tu.

Quan, al cap de quatre mesos de sí, rateta, com tu vulguis rateta, va decidir que allò no podia continuar, ella, que de beneita no en tenia un pèl, li va confessar, amb sopar d'espelmes inclòs, que es creia que estava embarassada.

Això, ben lluny de contrariar-lo, el va fer sentir més home, si més no durant el mes que va seguir la farsa. Després, que si una falsa alarma, que si proves mèdiques, i l'estupor altra vegada, el buit. Ara ja no pensa en deixar-la. La Maria Rosa no en vol saber res d'ell, té un amant i és, segons diu, feliç, i a ell li fa molta mandra tornar a començar.

Ara, però, ha de fer-li llàstima perquè s'avingui a vendre el maleït apartament. Necessita els calés, el negoci ja no és el que era amb la crisi, si en Valenzuela s'avingués a reposar fons potser encara es podria salvar un part de les inversions però ... bah! ara no hi vull pensar en la feina, i la Sònia que no para, roba, viatgets, joietes, que no se'n sap avenir que hi hagi dones que es comprin tantes joies.

Ja arriba, aparca i truca però ningú respon al timbre. Insisteix. De fora estant veu el seu estimat 4x4 aparcat al garatge. Li dirà que si surt tanqui la porta, no se sap mai. Com què no se sent res ni ve ningú fa servir la seva clau. Què! No és el mateix que si entrés a casa d'un altre! Només ho fa per comprovar que no ha passat res de greu.

Entra a la casa i la crida. No contesta ningú, deu haver sortit amb la BTT. Tanmateix puja fins el pis i recorre les habitacions. Aprofita per agafar un parell de bagatel·les, la càmera de vídeo de l'armari i una polsera de brillants que li havia regalat ara fa dos anys, per fer les paus, com sempre. Ella ni se n'adonarà.

Surt al carrer i tanca. Carrega les quatre andròmines al cotxe i veu que, de tres cases més amunt, surt la Natàlia, la dona d'en Pep. Va per cridar-la, però ella s'allunya molt capficada cap el bosc. On deu anar? Mira que si té una cita! Ella? La bona i dolça Natàlia?

La segueix, pensa que serà divertit veure amb qui s'ho fa, mai se sap quan tens una bona informació. Veu com la Natàlia es fica per un caminoi i tomba ... a la dreta? a l'esquerra?

- Ja estic fet un bon pixa-pins ja! Té, ara m'he emmerdat, ja em diràs que, de tot el bosc, he anat a trepitjar l'única puta merda de gos que hi havia!

Se sent una mica ridícul, què hi fa allí, a la posta de sol, seguint una dona casada que segurament no vol que ningú sàpiga què està fent. Però la curiositat el venç, fa temps havia intentat atreure la Natàlia, era un bon partit, però la vella l'havia vist a venir i allò no va acabar gaire bé. Sent unes veus més endavant:

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

Es pon el sol (V). En el bar

Escolti, no em torni a trucar a casa, ja li ho vaig dir, això anirà al meu ritme. Ja sé que li vaig dir fins demà, però ara he decidit una altra cosa. O es pensa que no tinc res a fer jo, a casa? El dilluns vindré, a l'hora convinguda i prendré un cafè. La història durarà el que duri el cafè, demanar-lo, que me'l serveixin, obrir el sucre, remenar tranquil·lament i prendre-me'l a xarrupets curts. Després em torcaré la boca i me n'aniré. Què no sap que vol dir "torcar-se"? És clar, aquí a la província de Barcelona ja no sabeu parlar la vostra llengua. Vol dir eixugar-se amb el tovalló, amb el torcaboques. Sí, ja tinc una edat i no n'heu de fer res d'on vinc.

Bé, doncs, com què ja he demanat, on érem? Ah! sí, aquella vella, la que es fa dir "senyora" Josefina, una dona de fer feines que va ensibornar un fill de casa bona que, casant-se amb ella, es va estalviar minyona i sempre tenia on anar a raure al tenir parenta, quan no escalfava el llit d'alguna barjaula. La mala vida, però, li va posar la gavardina de fusta més d'hora del compte i ara, la dona és la mestressa de tot, i s'ho fa valdre.

Com què l'home, el vell, se sentia culpable i només tenia una mossa, que si ja l'heu vista ja es nota que és poca cosa i més aviat rebullida, li ho va deixar tot a la dona, que té caràcter, encara que, més aviat, jo diria mala llet de natural. Normal, després de tot el que ha aguantat. I, per mala sort, pensant-se que feia un gran casament, va aparellar la mossa amb un altre d'aquests camacus de la part alta, que ja se sap, cal fer-se veure on toca si tens calerons.

Riu fluixet, però no pot evitar que se li despengin una mica les dents postisses de dalt.

I no va i la casa amb un paio que es diu Fuster de Ribot! I Josep, per més Inri! Pel mateix preu es podia haver dit Josep d'Arimatea i la Vara Florida! Això sí, amb un "de" entremig del nom, que fa fí.

Riu una mica més del seu acudit.

Què com ho sé? Doncs jo sé moltes coses, i ara no ve a tomb. No n'heu de fer res de com jo sé les coses, el que us cal és saber quines coses sé, no pas com les sé, que ja n'hi ha prou de trencar-me el fil dels pensaments, càsum l'olla!

Es treu un mocador de la butxaca del jec, perquè amb l'excitació ha escopit uns quants capellans i s'eixuga la boca. O se la torca, com ell vulgui.

I després hi ha els nanos de la parella, vaja un parell d'energúmens! Motos, cotxes! Tot el dia amunt i avall amb les seves joguines de nens rics. Ara ja fa temps que només vénen de tant en tant, quan els seus pares no hi són i la mestressa és en algun d'aquests crusserus. Aleshores desembarca tota una ramada i fan unes festasses d'aquelles de xivarri a l'engròs i gent borratxa i drogada cardant en pilotes pel jardí com a conills. Aviciats, que són uns aviciats.

Això sí, el Fusteret, sí, l'home de la nena, el "de Ribot", li porta totes les empreses a la vella, sí, totes, la filla només porta les banyes, que no és pas poc venint d'aquesta Maria Rosa. I al damunt amigues! Que sembla que això és de bon to entre els rics de Barcelona. Que es diu que es va divorciar perquè ja s'entenia amb aquest, tot i que jo no ho veig gaire clar, és massa dona pel Fusteret, que tindrà nom, família i portarà empreses riques, però és un mitja pela, d'aquells tous i aigualits.

I per a mi que la vella se la tenia jurada a la Maria Rosa aquesta, encara que el que va passar ... Vaja, l'últim glop. Faig tard. Fins dilluns.

Zwartboek o El llibre negre de Paul Verhoeven

d'aquí

Cap a finals de la Segona Guerra Mundial una jove cantant jueva, que veu com s'assassina a tota la seva família, s'afegeix als partisans contra l'ocupació d'Holanda per part dels alemanys. La casualitat la durà a conèixer un alt càrrec militar nazi, cosa que aprofitarà per infiltrar-se en el seu quarter general per poder alliberar un grup de membres de la resistència.

El seu director, Paul Verhoeven, és un matemàtic, físic i militar, que ha emigrat als EUA i s'ha especialitzat en pel·lícules de violència i efectes especials (Starship Troopers, Robocop, Total Recall, Instint bàsic ...).

Zwartboek o El llibre negre. Paul Verhoeven, 2006.

L'any 1944 Holanda estava ocupada per l'exèrcit alemany i, aquell hivern, des de novembre del 44 a maig del 45, fou l'hivern conegut com l'hivern de la fam, ja que els ocupants alemanys van tallar els subministraments d'aliments després d'una vaga de trens. Així, la gana que havien estat esquivant els holandesos, malgrat l'ocupació nazi i la requisició del 60% de la producció agrària del país, gràcies a les patates, pollastres i porcs i un sistema de repartiment que privilegiava dones i nens, amb el tall de subministraments les calories van baixar a 600 per persona i dia. Racionament i fred van provocar la fam, sobretot a les ciutats com La Haya, on succeeixen els fets de la pel·lícula. Tuberculosi, trastorns mentals, edema de fam, hemorràgies cutànies eren casos que veien, cada dia més, els hospitals. Malgrat els esforços, passaren els dies i molts morien sense arribar a l'hospital. en sis mesos van morir prop de 18.000 persones d'un total de dos milions.

Rachel Stein, una cantant jueva que havia viscut a Berlín, sobreviu amagada en una casa de pagès on no falten els aliments, a causa del bombardeig per error d'un avió americà que la destrueix mentre ella és fora, arriba a La Haya per mitjà d'un suposat contacte amb la resistència, i que la durà, a ella, els seus pares que coincideixen, i d'altres jueus, amb totes les seves pertinences, a un vaixell amb el que, suposadament, podran sortir de la zona ocupada cap al sud per Biesbosch.

Biesbosch és una zona d'aiguamolls sotmesos a la marea, en un laberint de rierols, illots, verns, joncs i canyes altes on és fàcil perdre's. En aquesta zona, grans vaixells pogueren defugir els alemanys, en el que es considerava un refugi segur, ja que els nazis no s'hi aventuraven fàcilment. El 16 de maig de 1944 es rumoreja que una llanxa alemanya va entrar a l'àrea i va prendre un vaixell clandestí. El patró del vaixell va poder fugir entre les canyes. També alguns SS el volien fer servir per canviar les seves armes per roba de civil. Al Biesbosch s'hi va posar un camp de presoners de la SS en unes pèssimes condicions. També va ser la zona considerada "crosser-line", la frontera entre els Països Baixos ocupats i lliures. Per aquesta zona passaven persones, béns, informació i medicaments, la insulina la qual serà important en la pel·lícula. En el Biesbosch el vaixell que portava els jueus on hi ha la Rachel i els seus parents, és víctima d'una emboscada de la SS i els maten a tots, excepte la Rachel, que llençant-se al riu aconsegueix fugir.

La Rachel contacta amb els partisans que li donaran una identitat falsa, Ellis de Vries.

Una bona pel·lícula, sense herois, que no té final, si més no per la Rachel.

Diari de bord. Data estelar: 301116. Dia 13

5:00 de la matinada.

Se sent el "clinc" de missatge de Facebook al mòbil.

Llum. Remugar. S'ho mira el meu home.

- ei pares, ja stem per tailandia.
  Tot genial per aqi, suposo q dema serem a malasya i daqi res a indonesia.
  Per casa tot b?
  Una abraçada!

- sips tot bé, cuida't, una abraçada molt forta i ves informant.

- ai! Espera
  Em pots deixar el teu num de movil?
  I t'envien un missatge amb un codi per poder logejar el gmail des dun cyber

- 6xx xx xx xx

- dacord
  Thauria darribar el codi ara

- G-xxxxxx

- merci pare

- cuida't fill

#Tiraniesautoimposades

Tant li fot LXVIII

Quan t'endinses en l'estudi de la Història, te n'adones que les guerres, contràriament al que pugui semblar, deixen molt poc espai a l'heroisme. Després, és clar, cadascú canta les sagues amanides al seu gust.

Es pon el sol (IV). Pepita Sánchez

La Josefina pateix. Pateix molt en el seu cor de mare vella i gelosa. Veu la seva filla trista i pansida. Els néts ja no paren mai a casa, es passen la vida entre la facultat i el pis aquell que comparteixen amb uns amics -que ya me gustaría a mi ver que hacen ahí.

D'ençà de la mort d'en Llorenç, el seu home, la Josefina decidí anar-se'n a viure amb la filla i el seu home. No es preocupà de si la volien o no, ella és la mestressa de la casa, quan ella morís tot seria per la seva filla, però ara tot era seu i ho feia saber. Prou anys de sacrificis que li havia costat aconseguir-ho, al costat del poca solta d'en Llorenç, vetllant perquè els negocis no se n'anessin a fer punyetes, fent veure que no sabia que l'enganyava. Tot, tot ho va aguantar per a ser mestressa, i ara que ho és, ho demostra.

En Pep, el marit de sa filla, ha d'estar-li constantment agraït. Viu com un rei gràcies a ella, és el director de l'empresa familiar i el cap visible de tots els seus interessos. Un bon cap, alt, morè i d'una de les millors famílies de Barcelona, d'aquelles de tota la vida. Li va comprar aquest marit per a la seva filla, pobreta, tan poc agraciada, tan menuda, fosqueta i poc brillant. Havia sortit a la seva sogra, quina llàstima! Però convenientment presentada va semblar que a en Josep Fuster de Ribot li feia el pes. Amb un "de" entremig dels cognoms i tot! Va ser feliç quan els va veure casats a la catedral de Barcelona, ella, que havia sortit del no res, que havia entrat de minyona a la casa del seu futur marit, la noieta que va venir esporuguida d'Almeria, la que ara es feia dir senyora Josefina i parla castellà amb catalanades, a l'estil de la zona nord de la ciutat, perquè això fa distingit i, al damunt, casava la filla a la catedral de Barcelona, vestida amb barret i guants!

Però, en el fons, tots els homes són iguals, i aquest també. Aviat es va mostrar esquerp amb la nena i ara ja ho ha vist clar, al cap de tants anys, durant aquesta temporada que ha viscut amb ells, ha obert els ulls. Aquest sàtir s'ho fa amb la millor amiga de la nena, la Maria Rosa aquesta. Puta fastigosa! divorciada! una escalfabraguetes! Tothom en fa safareig d'això i no ho pot tolerar, si en Pep enganya a la nena és com si l'enganyés a ella i no es permetrà mai ser la riota de tota la gent amb la qual alterna, no s'ha venut la vida per això, ella, la Pepi Sánchez, no la senyora Josefina, defensarà la seva filla.

Sap que la pocavergonya de la Maria Rosa sol sortir amb bicicleta a mitja tarda i, també, sap - per haver-ho escoltat d'ella mateixa mentre li ho explicava a sa filla- quina és la ruta que fa cada dia. L'anirà a trobar i por mis muertos que això s'acabarà.

Camina una estona per fer temps pels volts de les cases de prop de la seva, passejant, com d'habitud. El seu cap és una caldera a pressió. La ràbia i el despit l'omplen. Esto a mí!, es va repetint. Calculant per on anirà la Maria Rosa se n'hi va. Aquell camí, enmig del bosc, és molt tranquil, amb prou feines hi passen els boletaires i els caçadors i ara, no és temps ni de cacera ni de bolets. Troba una pedra plana, com un seient posat exprés per a reposar ossos cansats. D'esquena a la posta de sol, que l'escalfa l'esquena i no s'enlluerna. Al seure se n'adona com li grinyolen els genolls. Se sent vella i està cansada i per això mateix no vol veure com el castell de cartes de la seva vida cau i la deixa sense propòsit. Li deuen respecte a ella, una dona que amb prou feines saber llegir i escriure ha aconseguit arribar dalt de tot. No vol perdre allò que li ha costat tant, vol ser enterrada en el panteó familiar del seu home, amb la gent endolada, sota aquells àngels de marbre que esborrin la cueva d'on va sortir.

Miratela Pepi, por ahí viene la zorra!

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

Es pon el sol (III). En el bar

Feia gairebé una hora que l'havia vista passar, camí amunt, amb la bicicleta. Ara ja tornava, de baixada, quan els ciclistes solen relaxar-se i, moltes vegades, acaben caient pel pedregar que hi ha en aquesta zona, que és de riuades, la grava els frena i cauen pel davant o perden el control del manillar per alguna pedra grossa i els veus aterrar damunt dels esbarzers. Potser feia un any que la vaig començar a veure cada dia, pedalant, primer insegura, després, en conèixer el camí i agafar forma física, ja més tranquil·la. Segurament devia dur una vida molt sedentària fora del poble, i se li notava l'exercici, cada dia estava més guapa.

Vaig sentir comentaris al bar de la plaça de l'església, rondava la quarantena i l'home l'havia deixat per la secretària. Aquestes coses sempre se saben. Ella s'havia quedat la torre, el tot terreny, i de ben segur que devien tenir més coses, se'ls veia que granejaven. L'home, però, no se l'havia vist més. No tenien fills. En aquesta urbanització hi ha molta gent sense fills. Cases de luxe de molts metres, envoltades de jardins com muralles, només per a una o dues persones

Feia bo aquell dia, caminàvem cap a la primavera, o potser era el canvi climàtic del qual se'n sent a parlar cada dia. I la posta de sol, com sempre, era magnífica a la muntanya, del blau gris al rosat del sol marxant, ponent enllà. En aquest temps, al vol de les sis, sempre dóna bo contemplar-la.

Es devia distreure, perquè va fer un moviment estrany amb la bicicleta, quan arribà a tocar d'aquella dona. Va parar i es van saludar i la vella la va convèncer per seure juntes en una pedra grossa que hi havia a tocar del camí. Parlaven, sobretot la vella, i a ella se la veia impacient. La vella assenyalà un ocell que volava, una garsa i aleshores vingué el cop a la templa, la vaig veure caure cridant: No! i vaig veure-li la cara incrèdula.

- I va veure qui ho va fer.

- Estic cansat, `pagui'm el cafè. Demà ja ens veurem.