Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 18 de juny del 2014

Diari de bord. Data estelar: 180614. Dia 1

Avui en Jordi (24 anys) comença el seu viatge de fugida, o de retrobada, o de ves a saber què, perquè als 24 anys és quan toca llençar-se al món, amb una motxilla i dos rals. Avui dorm al Prat, a casa d'algú, i sortirà demà al matí en avió direcció Budapest, d'allí fins a Dubai, en auto-estop haurà d'anar a un altre aeroport, a 500 km, per prendre un avió en direcció a Bombai i allí, suposadament, li perdrem la pista fins ... no sabem res més.

Si bé admiro la seva resolució, la part que em toca d'aquest drama és la de sentir-me terriblement trasbalsada. La capitana d'aquesta nau la declara en deriva.

Hi ha moments de l'existència que tot el que t'envolta és tancat i perfecte, una foto fixa que, malauradament, se't queda immòbil en l'imaginari com la fotografia ideal. No sé si és perquè ets jove i et sents forta. Segurament que les hormones i la genètica formen part d'aquesta enorme broma.

Ara, però, s'ha trencat la capsa. Definitivament. I està bé, però no m'agrada. Gens. La realitat s'ha tornat fuzzy.

Només m'encomano a tots els déus, en els qui no crec, els haguts i per haver, que me'l protegeixin de tot mal.

Res més em pertoca. Això i córrer si mai s'escau.

7 comentaris:

  1. El grau de valentia és considerable. Mai hagués tingut pebrots per fer un viatge així. Esperem que només et toqui córrer d'alegria per rebre'l a l'aeroport quan torni. I que et tingui informada!

    ResponElimina
  2. Crec que li serà una experiència enriquidora si li surt bé. I sinó... crec que en tenies algun altre, no? XD

    ResponElimina
  3. En sé d'alguns que, mancats de pressupost per un LandRover atrotinat, van carregar fins dalt un 2cavalls i cap a l'Índia falta gent. Això abans del nefast 79, quan entre el Jomeini i els russos a l'Afganistan va quedar tancada la Ruta de la Seda. Tot i així, els més severs cims perduts en més remotes valls himalaianes seguien cridant a l'escurada canalla de vint anys d'inicis dels 80. Malament rai si passava res: la comunicació més ràpida era córrer dies avall fins el primer poble amb tèlex...
    D'aquesta generació, que realitzà gestes encara no superades, en conec tota mena d'evolucions: des de guardes de refugi que segur has d'haver conegut, a distanciats empresaris del mercat de l'aventura de garrafa.

    Tanmateix, Clidi, sé de la poca vàlua de tot això que explico.

    ResponElimina
  4. Bon viatge al Jordi, bona aventura!!! I per aquí tranquil·litat... i si no us té massa al corrent... pensar que "no news, good news". No és pas fàcil, no, aquesta actitud...

    ResponElimina
  5. Ànims, Clidice. Jo ho portaria fatal. Una abraçada.

    ResponElimina
  6. El seu coratge i valentia ha de pesar més que la seva absència. Els tenim i volem el millor per ells, si és el que vol fer, ja tenim el que nosaltres mateixos desitgem, encara que no ha de ser fàcil digerir el moment.
    Llei de vida, la roda no para mai.

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!