Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 9 de gener de 2017

Es pon el sol (XIII). En el bar

Bon dia a tothom! Un cafè mossa, que me'l paga aquest bon home!

Ai! deixi'm seure que les articulacions em maten. L'altre dia algú em va explicar un acudit d'aquests del feisbuc, que diu que, amb els anys et tornes cruixent. No em va fer riure gens, és clar, però ja té un punt de raó, ja.

Ah! sí! Em faltava la Sònia, la querida. No l'havia vista mai, és clar, però sabia que existia, tothom ho sabia. Fet i fet, aquí tothom ho sap tot de tothom. Algunes vegades fas veure que no ho saps, sobretot si et convé, o per respecte, però que ho saps, segur!

Era una noia una mica xarona, la vaig veure que caminava escabellada i coixa, se li havia trencat el taló de la sabata, pots comptar d'on sortia! Parlava sola, i cantussejava, semblava ben bé que hagués fugit d'un manicomi.

Que ja no n'hi ha de manicomis? Prou que ho sé, però me'n recordo de quan n'hi havia! Ara, amb l'aspecte de tothom, i amb les bestieses que fa la gent, no hi cabrien. Ves a saber si ara no tanquen els sans i al defora hi som tots els malalts mentals.

Bé, el que li deia, se la veia totalment fora de lloc, amb sabates de taló d'agulla pels carrers de la urbanització, amunt que fa pujada! La vaig veure quan la Maria Rosa marxava, havia provat de cridar-la, va fer uns quants tombs per allí i després vaig veure que s'amagava al solar que hi ha al costat de ca la Maria Rosa i que, ajupida a la gatzoneta, es posava a fer pipí. Ho vaig trobar del tot estrafolari, aquest jovent cada dia fa coses més estúpides.

Després va venir en Joan, i ella es va amagar més, potser es pensava que era una espia, realment era tot un espectacle. Quan l'Eulàlia va enfilar cap al bosc i en Joan li va anar al darrera, ella també els va seguir, amb el seu aspecte patètic. Sí, he dit patètic, jo també sé dir paraules d'aquestes. Feia pena, la veritat. Espellifada, amb cara de llunàtica i murmurant ves a saber què.

Sí, ja té raó, allò semblava l'aplec de l'ermita de la Salut. No sé pas com, amb tanta gent, tot va sortir com va sortir. Aquest és, ben bé, un món de mones.

Apa, ja ens veurem dilluns vinent, que ara me'n vaig a l'hort. Feina? sempre hi ha feina a l'hort, només cal voler-ho!


1 comentari:

  1. Ai que m'endarrereixo! Aquest senyor la sap molt llarga, no? Ara resultarà que potser no és un home...

    ResponSuprimeix

ràpid, que el món s'acaba!