Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 10 de gener del 2017

Es pon el sol (XIV). La nit

Les nits encara són fredes a finals de març Maria Rosa. Al cel, ben ras, s'estenen les estrelles com aquell teló de fons de la Passió d'Esparreguera que et va fer tanta gràcia ... te'n recordes Maria Rosa?

La muntanya s'hi retalla, com un drac mil·lenari adormit que custodia la seva petita princesa, una nina trencada Maria Rosa.

Un conill s'atansa, t'ensuma i, quan veu el seu reflex al vidre dels teus ulls, fuig esporuguit bosc endins, a la recerca d'un indret menys inquietant.

Passen les hores i cada cop estàs més freda, més rígida. És la Mort, Maria Rosa.

Allà, a l'est, el cel es comença a tenyir de rosat. Un ramat de senglars passa prop teu, nerviosos i de pressa. Ensumen l'olor humana, encara fas olor de persona i ja no ho ets.

El primer raig de llum es reflexa en els colors fluorescents de la teva bicicleta, el símbol de la teva nova vida, saludable, independent, que atrauen la mirada d'algú, algú que xiula tot caminant per aquell camí.

Ara vindran i et trobaran Maria Rosa. Llàstima que sigui tan tard.

5 comentaris:

  1. Pobra Maria Rosa... poc li ha durat la nova vida!

    Però... i tota la gent que voltava per allà no gan vist res?

    ResponElimina
  2. El conill és bona companyia per a un difunt: no és depredador ni carronyaire, i contempla amb ulls compassius.
    Bon any tinguis, amb bicicleta o sense.
    Olga X.

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!