vAL mÉS tARD qUE mAI (o la història es pot escriure a la inversa)

De la cosa d'escriure, o fent (ene)amics, per variar

L'Àgueda Vitòria penja un comentari al Facebook dient: "no necessite un corrector, necessite un puto miracle". Li dic que ella ha d'escriure com li vingui de gust i convenim que calssonssillos és perfectament vàlid davant de calçotets.

Diuen que cadascú de nosaltres és apte per alguna cosa i bé, servidora això d'escriure ho porta regular, fins i tot psè-psè, i això en els bons moments i després d'esforços ingents. o sigui que, ara completat el primer quart de la meva existència -sí, què passa! n'he fet cinquanta i sóc moderadament optimista!-, puc afirmar amb una certa rotunditat que, o canvien molt les circumstàncies -i les meves habilitats- en els cent cinquanta anys restants (això si la ciència no descobreix el secret de la vida eterna), que no escriuré la gran novel·la europea. De fet, ni europea, ni catalana, ni baixllobregatina i, si molt m'apures, ni tan sols del meu carrer.

Afortunadament, potser no sé escriure, però sé llegir i sé quan una obra és millor que una altra i, afortunadament també, puc discriminar la literatura que a mi em pot agradar per la circumstància X -o per prescripció facultativa-, de la Literatura bona de bo de bo, m'agradi o no. I a tomb de què ve aquesta el·lipsi per acabar fent-me autobombo -o autopandereta, que no cal exagerar-; doncs ve a què l'Àgueda, una escriptora genial, sofreix per la seva correcció ortogràfica.

Penso en les aules de les facultats de filologia catalana, o lapauenca, o íbera, plenes a vessar de persones convençudes que, mitjançant el domini de la correcció formal i ortogràfica del seu idioma, arribaran a assolir l'excel·lència i el premi Sant Jordi, o el Nobel, o tots els que hi hagi en aquesta galàxia, sense tenir en compte un detall petit, diguem insignificant, i és que hom -o don- pot tenir l'habilitat d'escriure correctament "engalta-les-hi" i no saber exactament ni què està engaltant, ni tan sols fer un relat de dues frases engaltant alguna cosa en una altra amb una certa gràcia. De fet, els filòlegs solen ser els millors escriptors de novel·les noucentistes del segle XXI o, el que encara pot resultar més dramàtic: fan poesia!

Si voleu veure un poble farcit de monologuistes sentimentals que, ai las!, al damunt troben editor -que ja gairebé hi ha tantes editorials com poetes-, no us cal moure dels Països Catalans! A més de ser la repera en motociclisme, natació femenina, natació sincronitzada (o un munt de noies rígides fent coses amb els peus, que ja em diràs), hoquei i llançament de DNI (ho juro, existeix, tot i que encara no és olímpic), a més de tot això, som els reis de la poesia, en totes les seves versions: sentimental-ensucrada, sentimental-eròtica, sentimental-sentimentalíssima, transcendental nivell Paulo Coelho, transcendental nivell Hermann Hesse, transcendental nivell propi (a veure si per fi se'm reconeix la profunditat de pensament), transcendental nivell galeteta de la sort i, si la cosa no dóna per un sonet, amb tres línies apanyades com un haikú (què faríem sense els japonesos!) ja fem via.

Un no parar de la cosa poètica, vaja. Penso que, amb tant de poeta deixat anar, i tant d'editor disposat a llençar els calés, no queda prou gent al país per exercir el paper de lector. I això no se soluciona posant-nos en la cosa reproductiva a preu fet per arribar a nivells de la Xina, per exemple, en una campanya que podríem anomenar "truges per la pàtria", posem per cas.

Imaginem el territori dels PPCC (Països Catalans, no Partits Comunistes) rebotit de poetes, diguem que, ben apretadets, posem a 4 poetes metre quadrat, ens surten 290 milions de poetes de Salses a Guardamar. No estem gaire lluny, però, d'aquesta perspectiva. Jo, dels que manen, em rumiaria molt seriosament de clausurar totes les facultats de filologia. Amb delicadesa eh! però a pany i clau delicats.

He recordat que, ara fa un temps, servidora havia tingut un altre blog, Un tel als ulls, que vaig deixar d'usar, potser perquè em va caure la bena. Quan feia mesos que ni el recordava -salut mental, en diuen-, rebo un correu electrònic notificant-me que algú deixava el següent comentari en un apunt antic (he d'aclarir que no sé qui és aquest algú i mai abans havia aparegut en el blog): "es diu la mida i no el tamany".

M'imagino aquest pròcer de la pàtria -segurament filòleg, o acabat de treure el nivell C i encara imbuït del misticisme que pertoca en la cosa de dominar els pronoms febles i la resta-, veient aquesta "falta" i escrivint el comentari amb la sensació que, a partir d'ara, la mida -i no el tamany- del seu penis havia depassat la xifra màgica dels divuit centímetres. De la qualitat -bona o mala- de l'apunt, ni piu.

I és aquí on te n'adones de la desproporció. Hem patit atacs contra la llengua durant segles i hem estat capaços de mantenir-la, pels pèls (oju diacrític), però l'hem mantinguda. Fins i tot tenim un estàndard força endreçadet (visca Fabra manque pierda) i una munió de dialectes que fan venir ganes de passar-se-la anant de comarca en comarca, rotllo Espinàs, però sense castigar al personal amb llibre, seient a la plaça de cada poble només per parar l'orella.

Què cal defensar la llengua? Sí. Que cal ser-ne el més curosos possible? També. Però per l'amor dels diftongs Àgueda! escriu, escriu com vulguis, i si són calssonssillos que ho siguin, fins i tot hi pots afegir un parrell d'esses més i alguna hac intercalada si et ve de cara. Però no ens deixis sense la teva Literatura, en majúscula, i en la nostra, i rica llengua. 

I no hi pateixis, sempre hi haurà una editorial que, per quatre rals (no gaire menys del que tu en trauràs, o potser més) llogarà un filòleg perquè t'ho apanye.