Tant li fot C

Que la vida és ben curta i ens perdem en els farbalans.

Enyorances

Cirilo Tomàs i Biosca, ma mare i jo mateixa a Terrassa

Avui se m'han acabat els "quartos". Estava prou estressada com per prendre una decisió radical, després de fer tota la bondat del món en el confinament i la pandèmia: me n'he anat a l'Ikea de Sabadell!

Plovia a bots i barrals i, si hi ha una cosa al món que, per a mi, és similar a fer una travessa d'alta muntanya sola, és conduir per una carretera de revolts -la de Martorell a Terrassa- amb un bon xàfec. Vas sola, al cotxe m'he posat We shall overcome de Bruce Springsteen, anava picant Smints de maduixa, i havia d'estar pendent dels retrovisors, el trànsit ... o sigui que m'he pogut oblidar de les noses que em perseguien.

Com sempre que faig aquesta carretera, en pic albiro Terrassa penso en la frase que sempre deia el meu tiet Cirilo -si, Cirilo i no Ciril·li, coses de l'època: "si em donessin un cèntim per cada totxo -deia en veure Terrassa, on vivia- ja no seria mai més pobre". Aleshores no he pogut deixar de pensar en el tiet, germà de ma mare, que es va morir quan jo tenia cinc anys d'un tràgic accident. Curiosament, el tinc molt present sempre, les pessigolles del bigoti quan em feia petons i, sobretot, l'eco de la seva veu. Tot i que ell tenia filles, a mi em malcriava d'allò més. Al cap i a la fi, jo era la primera filla de la seva germana 15 anys més jove que ell.

El tiet Cirilo i jo mateixa

Un cop a l'Ikea no m'he entretingut gaire, per alguna cosa una és una professional i en menys de dues hores ja tornava a ser a casa amb una calaixera, dos caixons per sota el llit, uns "tàpers" i un termòmetre de cuina.

I, un dia més, de tots els dies de la meva vida, a casa hem parlat del tiet Cirilo.