“Ratisbona ha estat comparada amb Praga, la ciutat d'or que també sembla que només i encara existeixi en el record d'una esplendor esvanida”
Magris, Claudio. El Danubi.
Recordo el meu amor pels viatges, un amor que es va cultivar en tots els libres de la meva infantesa, Marco Polo, Salgari, Kipling, Sienkiewicz ... els viatges fets més tard, ja adulta, no em van donar l'estatus de viatgera que entenia a partir d'allò que havia llegit, ans el contrari, van ser l'origen del meu amor actual pel quietisme, pel quedar-me prop de casa.
Es fa molt difícil, de fet és gairebé impossible, prendre la condició de viatgera. Ara, vagis on vagis, ets un turista en un espai ple de turistes com tu i persones migrades de països pobres servint-te hamburgueses amb cheddar de plàstic i fulles d'enciam ratades, salsitxes “típiques”, el sushi (?) local, batuts de fruites exòtiques, coques-coles (light, per suposat) mentre sues, camines, et transporten amunt i avall per veure pedres, façanes ... de tant en tant, els indígenes que pertoquen, abillats d'alguna manera pretesament arcaica, et ballen coses i ho graves, perquè una altra de les premisses és que no miris mai directament res, tot ho veus filtrat per la pantalla del telèfon, per publicar-ho en una plataforma i aconseguir likes, com més millor. “Mira, mira, ho acabo de penjar i ja tinc 20 likes!”.
Recordo aquesta experiència a Praga, la de ser en un decorat expressament recreat perquè alimentés una industria, la del turisme, que ha prostituït realitat i memòries a favor del capitalisme més descarat. Recordo que vaig tenir la mateixa sensació que quan vam anar amb els nens, l'única vegada, a Port Aventura, amb mexicans, hawaians i cowboys americans de pega.
També he pogut gaudir d'algun viatge semi-autèntic, com quan a l'hivern viatjàvem tots dos sols, el meu home i jo, a Berlín, a Marràqueix o d'altres. I dic semi-autèntic perquè era la figura del viatger, de l'estrany en un espai unificat, aquell que desperta interès perquè ve de fora, el que et posa al davant del mirall de la diferència, aquesta figura ja no existeix, o existeix molt poc. Hi és una mica a -5ºC a Berlín al desembre, una mica sota els ponts de l'autopista a Chau Doc (Vietnam-Cambodja), una mica al Sàhara, una mica en una pana del camió en una recta infinita de Namíbia, sempre una mica i molt poc, perquè ells ja t'han vist a la televisió, només vénen a comprovar si ets com sembla, i a demanar diners, perquè la televisió ja els ha dit com ets, blanca i rica, no els aportes res més, no et deixaran entrar més enllà de comprar quatre bibelots a preus estratosfèrics per a ells, ridículament barats per a tu, i regatejaràs, perquè forma part del tipisme, i compraràs absurditats que perdràs, regalaràs o, al cap dels anys, algú trobarà al fons d'una capsa, sense saber si és d'algun lloc llunyà o comprat en un top-manta a Cambrils mentre dormitaves a la tovallola i et va venir un negre i li vas comprar per treure-te'l de sobre, mentre mires al teu voltant dient: veus? Jo sóc bona persona.
Conec alguns viatgers, molt pocs. No els veus a les xarxes i no ho passen bé, ningú els espera a l'aeroport amb un cartell, viuen amb poc i una motxilla a l'esquena, surten un dia i no tenen data de tornada, assumeixen les mancances, les pors, els perills, les angúnies, les misèries. Malauradament, malgrat que ells tenen l'actitud correcta, el món on viatgen només és la còpia desgastada d'allà on vénen. Són aventurers que han entrat dins un llibre: El món feliç d'Aldous Huxley, i tornen, perquè no tenen vocació de missioner, perquè res els lliga, ni cap déu, ni cap dimoni, perquè malgrat la pulsió que els guia, allà on van, viuen permanentment descontextualitzats, en un The Truman Show perpetu.
Al final, els viatges més exòtics que puguis fer, són dins teu, però cal sortejar molta ferralla, moltes illes de plàstic, moltes capes de pintura, per arribar a allò realment exòtic: tu.