Diari de bord. Data estelar: 260921. Dia 1

4 de la matinada. Ens llevem per portar el noi a l'aeroport d'El Prat. Destí Tessalònica via Milà, a veure la Maria, la seva parella, amb la que han estat compartint caravana tot aquest any de treball a les vinyes de Burdeus, Tolosa i casa nostra. Vacunat, reglamentàriament i en termini, amb Pfizer. El viatge posterior a aquest encara no està acabat de perfilar. Sembla tota una odissea d'aquelles que fan patir les mares. Veurem que passa.

Tant li fot CXIX

 Per a que consti: estar acovardida no vol dir ser covarda.

Posar llum a la foscor

Potser tenia 7 o 8 anys quan vaig parlar amb un assassí. Bé, de fet no vaig ser jo, va ser el meu pare i jo era al seu costat. No sé quin aspecte us imagineu que té un assassí, el meu era un home de potser una seixantena, alt, prim, amb un bigoti gran i afusat, que arreglava contínuament, vestit de gris, de senyoret andalús, amb barret cordovès i sempre demanava un "chato vino". "Tocayo, un chato vino!" se sentia del fons de la barra del bar a l'hora punta dels que s'anaven a gastar el sobre marró. Cridava "Tocayo" perquè es deia José, com el meu pare, que es deia Josep, però tampoc ens posarem a filar prim que, al cap i a la fi, vivíem amb el dictador. I, quan cridava, el pare, que anava amunt i avall de la barra servint "chatos", agafava un got i el posava fins dalt, que vessés una mica.

Després veies el pare anar cap a un altre que el cridava: "José! Pepe! Jordi!" -el bar restaurant es deia Bar Jordi, pel meu germà, i alguns homes li deien Jordi al pare-, i servia més "chatos", "quintos" i alguna copa de conyac que es bevien d'una tirada, la tornaven a posar al damunt de la barra d'acer inoxidable amb un cop i cridaven amb veu enrogallada: "échame otra!".

Les criatures, el meu germà i jo, enredàvem pel darrera la barra, els pares ens feien omplir la nevera o fregar gots, així estàvem distrets i, fins i tot, fèiem alguna cosa de profit. El negoci familiar, en temps del "desarrollismo", no havia sentit a parlar dels drets dels infants.

"Tocayo, un chato vino!", i el pare va anar al final de la barra amb l'ampolla a la mà a reomplir el got. Jo, enganxada al seu costat, no em volia perdre veure aquell home elegant i estrany, el seu bigoti ros, útil per a alguna pel·lícula de Hollywood sobre l'imperi austrohongarès, amb barret i vestit tot emmidonat. Com què li deia "Tocayo" al meu pare, nosaltres li deiem "el Tocayo", i així havia quedat batejat, com cadascun dels clients habituals, que sovint tenien un malnom.

"Bueno, me voy a matar a la mujer, ya te lo pagaré." El pare va vacil·lar uns instants, ho sé perquè jo, enganxada al camal dels pantalons, vaig notar que es quedava quiet uns segons i no era el moment de quedar-se quiet amb el bar ple de gom a gom.

El pare va fer un gest breu amb el cap, com de resignació, va enretirar el got buit i va passar la baieta. Devia pensar en què, avui, el José s'havia entrompat més del compte i va provar de seguir la seva feina.

- Pare, no t'ha pagat, i ara què?

- No hi pateixis, ja pagarà demà.

No el va pagar mai el vi; aquella nit va esperar que la dona tornés de treballar, la va matar a ganivetades i es va entregar a la Guàrdia Civil. El barri en va anar ple un temps. Al supermercat de la mare se sentia les veïnes que ho comentaven: "ha sortit al Caso i tot!" que això, per a algunes persones del barri, era sortir a l'única premsa a la que tenien accés. El Caso, la Corín Tellado i la Semana a la perruqueria, i el diari d'esports al bar.

En aquests moments, al nostre país, sembla que està molt de moda vestir de cool casos com aquest. No dic pas que no estigui bé. Quan penso en les persones del meu barri, penso que la gent no ha canviat gens. Quan penso en l'estigma que va suposar per la seva família, el que suposa ser mirat com a sospitós o amb compassió. Quan penso en com se't condemna a la sordidesa, com si no n'hi hagués prou amb el que has hagut de patir, no em veig capaç de seguir la moda.

I, que consti, no em sembla malament que es faci amarillisme en català, sóc del parer que com més espais catalanitzem millor és per la llengua. L'únic és que a mi, que no em busquin. Amb el Tocayo en vaig tenir prou i de sobres.

Kakushi Toride no San-Akunin (The Hidden Fortress) d'Akira Kurosawa

 

Kakushi Toride no San-Akunin (The Hidden Fortress). Japó, 1958. 139 minuts. Direcció: Akira Kurosawa. Amb l'inefable Toshiro Mifune.

Sabíeu que Toshiro Mifune va ser protagonista d'una pel·lícula mexicana nominada als Òscar i als Globus d'or de 1961? Va ser per Animas Trujano d'Ismael Rodríguez.

Catalogació: Segurament aquesta no és la seva millor pel·lícula, segons diuen els experts, però és una pel·lícula important en el món del cinema. Us recomano el vídeo d'en George Lucas, que explica com els dos protagonistes secundaris, Matashichi i Tahei, són a l'origen de C-3PO i R2-D2 de Star Wars.

Ja ho veieu com funciona el cistell de les cireres, n'agafes una i després en ve una altra!

Tant li fot CXVIII

Em solen caure bé els enfants terribles, malgrat que sovint acaben essent més enfants que no pas terribles.

El regal de Gliese d'en Víctor Nubla

 

"El Goliard mostrava el seu aspecte habitual: taules ocupades per empleats de banca, professionals liberals i tècnics de l'ajuntament, tots ells assidus a un menú amb una bona relació qualitat-preu i baix en hidrats de carboni. En Sebastià va travessar els dos primers menjadors sense mirar cap a la clientela, evitant haver de saludar-ne més d'un. Li'n mancaven les forces. Potser si donava un cop d'ull als comensals, s'adonaria que tots eren arbres, o bústies, o en Juan Ninja mort, repetit a totes les taules, menjant-se tots els plats, amb el punyal clavat al pit. A la tercera sala quedava un lloc lliure i s'hi va asseure. Tanta animació no era normal, i menys en comparació amb el mig to que predominava a la resta del local, estava clar que aquell dia hi treballava en Lucas Quejido, cantant de rebétika, lector de grec, escriptor, col·leccionista de notes a mà trobades al carrer, bàrman i, a vegades, maître de restaurant. Quan en Lucas recitava els plats de la carta en forma de melopea des del seu metre vuitanta d'estatura, el client, assegut a la taula, experimentava sensacions molt especials, algunes totalment inèdites, sobretot en el moment de les recomanacions personals d'algun plat del dia; no era casualitat que hagués assolit un cert èxit en el paper de cambrer-cantant en l'espectacle sobre els lieder de Nietzsche ideat per David Pic, el conegut director de programes televisius sobre sexe, en què també intervenien una soprano jugadora de billar i un saxofonista ubic."

Nubla, Víctor. El regal de Gliese. Barcelona, 2012. Editorial Males Herbes

La peça a la que es fa referència

La premsa es fa ver ressò de la mort d'en Víctor Nubla aquest any passat i me'n dolc perquè sé que en aquest llibre, que encara ara no sóc capaç de saber perquè el tinc a casa (malgrat que en tinc una certa intuïció), ja feia temps que dormia a la tauleta de nit, hi puc reconèixer alguna persona que aprecio d'allò més. Malgrat que no hi fos com a personatge, tota la novel·la sembla extreta d'una de les seves fascinants, i enyorades, converses.

Catalogació: Per trobar-ne una ressenya com cal (ja sabeu que odio fer-les) podeu consultar aquest blog: Dreams of Elvex. La recomano? I tant! ara feia temps que no em divertia tant amb una novel·la!

d'Olaf Mextorf

 

De tant en tant, revisito el MNAC, no em fa gens de mandra veure, una vegada i una altra, les col·leccions del romànic i el gòtic. Després, una passada per la botiga. Aquesta vegada, després d'una exposició de ceràmica japonesa d'en Hamada Shoji, l'ànim se m'inclina pel japonesisme (quan no?), i cau aquest.

Mextorf, Olaf. Hokusai. Paris, 2017. Ed. Place des Victoires.

Catalogació: un llibre d'aquells per tenir a la sala i anar fullejant mentre prens cafè. No oblidem la importància cabdal d'aquest dibuixant en la nostra cultura de principis de segle XX i, com no, en el manga actual.

El preludi de William Wordsworth

 

d'aquí

"De la natura ve l'emoció, i els estats

de serenitat també són un regal de la natura:

aquesta és la seva glòria; aquests dos atributs

són banyes agermanades que constitueixen la seva força.

D'aquí que el geni, nascut per prosperar gràcies a l'intercanvi

de pau i d'excitació, trobi en ella

la seva millor i més pura amiga; d'ella rep

aquella energia amb què cerca la veritat;

d'ella, aquella feliç quietud de la ment

que el prepara per rebre-la sense cercar-la."

Wordsworth, William. El preludi. Barcelona, 2020. Ed. 1984. Traducció de Jaume C. Pons Alorda

Catalogació: el poeta del romanticisme anglès i la seva obra magna, escrita durant més de cinquanta anys, ara traduïda al català, que va ser la inspiració per a Proust. No sóc de poesies però em rendeixo davant dels grans poetes, i si la natura són el seu tema principal, aleshores ja m'han captivat. No sempre manté el nivell, cal dir-ho, però després de llegir-lo difícilment sabríem dir si el que hem llegit és un poema, un relat, o, senzillament, hem escoltat el ressò dels pensaments del poeta dins del nostre cap.

Les estructures elementals de la narrativa d'Albert Sánchez Piñol

 

"Però tornem al Papitu i al fumut Tercer Acte.

El gran canvi, la gran revolució paradigmàtica del nostre Papitu, es va produir quan un individu, després de 998.000 anys, va intentar explicar una història, fos de ficció o ficcional, sobre un suport que la fixava per escrit. Allò va canviar-ho tot. Tot! Perquè aquest primer escriptor va fer una descoberta, desagradabilíssima: que ell no podia explicar la història (per escrit) tal com l'hi havien explicat a ell (oralment). I no podia perquè quan intentava escriure-la, fixar-la, perdia el sentit pel fet mateix que l'escrivia. Explicar un relat escrivint no era el mateix que fer-ho parlant. Per què? Per un factor humà bàsic que ja hem vist: que el lector no estava present. No hi participava. La literatura oral és presencial. Autor i lector, en canvi, ja no es miraven als ulls, no ballaven plegats, no es comunicaven la història amb el cos, i la pell del cos; no reien i s'emborratxaven junts, no abdicaven i es desentenien alhora de la història narrada. En la literatura escrita, eminentment solitària, el lector espera una conclusió lògica i una satisfacció psicològica final. i com es diu aquest final en termes papitoides? Ho heu endevinat: Segon Gir narratiu."

Sánchez Piñol, Albert. Les estructures elementals de la narrativa. Barcelona, 2020 (2). Ed. La Campana.

Catalogació: pot un llibre d'a priori teoria de la narrativa enganxar-te com un de narrativa, és clar que sí, si fa servir estructures elementals de la narrativa ^^ Després ja no llegeixes ni mires cap pel·lícula amb els mateixos ulls.

Tant li fot CXVII

A la fi la realitat és que la mida importa, la de la teva autoestima, no la del teu penis. Digues-li penis, digues-li ego.